De ballarina a actriu icònica, de rostre davant la càmera a directora compromesa amb la mirada pròpia. La valldoreixenca Sílvia Munt ha construït una trajectòria que no respon a un pla tancat sinó a intuïcions, girs inesperats i preguntes incòmodes. En conversa amb Eduard Jener al programa Molta Comèdia, l’artista repassa els moments clau d’una vida dedicada a les arts escèniques i reflexiona sobre la felicitat, l’empatia i la necessitat de pensar per una mateixa.
La plaça del Diamant és un d’aquells papers que marquen per sempre?
Va ser ella que em va escollir. Passa poques vegades a la carrera, que tens un paper que és icònic, aquells papers que dius, no, que passa el temps i la gent segueix recordant-lo. Jo encantada que sigui així, perquè passa poques vegades.
Però tu no venies del món de la interpretació.
Jo no era actriu. Jo era ballarina, estava estudiant psicologia, no era actriu. Jo no pensava tampoc anar per ballarina, és a dir, que aquesta vida de la faràndula… o de la creativitat, jo la tenia molt a dintre des de molt petita, però no em pensava que jo acabés vivint això. Quan vaig veure que el ballet se’m donava bé, m’agradava molt, i vaig veure que podia viure d’això, va ser també una troballa.
Sovint parles de la casualitat com a motor de la teva trajectòria.
Hi ha una cosa casual que em dona la vida, tant en el moment de convertir-me en una professional del ballet com després convertir-me en una actriu professional.
Durant molts anys no vas parar de treballar.
He treballat molt i soc molt treballadora. Soc una persona que treballo molt les coses, que tinc una hiperresponsabilitat en gairebé tot. No només en la professió, també en l’emocional, també en la família, també en el social. Hi ha un any que tens dues pel·lícules. I tres, i teatre.
Fins que arriba un punt d’inflexió.
Tu ets feliç amb el que fas? Aquí vaig començar a escoltar-me. Començo a escoltar-me. Passava de ser mirada a mirar. A mirar la vida, a mirar els problemes, a mirar… a escoltar-me, a saber què ets. I a donar la teva integritat. Allà vaig ser la dona més feliç del món. Per mi allò va ser un glop d’oxigen de llibertat i de sentir-me que estava fent allò que volia fer.
El compromís social és molt present en la teva obra.
Si no hi ha empatia, no som res. No som absolutament res. Si no hi ha empatia, si no hi ha intercanvi, un vincle emocional entre una persona i una altra, o unes altres, ets un tros de fusta. Tindràs molts diners o tindràs molta popularitat, però ets un tros de fusta. Pots fer amb el teu ofici una mica d’altaveu del que sents per dintre.
També has reflexionat sobre el moment que viu la dona al cinema i al teatre.
Hem viscut una eclosió, finalment, de la revolució de la dona. Érem sis o set les que dirigíem i ara passem a gairebé el 40%. És una de les grans injustícies històriques de la nostra civilització. Molts dels moviments que hi ha, diguem-ne, que tornen altra vegada cap a lo reaccionari, cap als valors tradicionals, surt de no acceptar que la dona tingui un paper que sigui el que li toqui.
En el discurs del Gaudí et vas definir com a inclassificable.
Hem de tindre sempre aquesta responsabilitat d’estar contínuament qüestionant el que és l’estatus imperant. No buscar respostes fàcils. No existeixen les grans respostes. Aconseguirem que no estiguem dintre del que seria l’algoritme, una fórmula on ens classifiquen i ens col·loquen allà dintre.
