Fa uns dies vaig rebre a través de l’escola un missatge institucional convidant a una trobada adreçada a “persones d’altres països i cultures” que començava així: “La Regidoria d’Educació, Universitat i Multiculturalitat està organitzant una trobada adreçada a persones que, com vosaltres, són d’altres països i cultures”.
Sempre és d’agrair que l’administració promogui espais de diàleg i convivència. Fins aquí, tot bé.
El dubte em va venir després: aquest missatge també era per a mi? O potser no compleixo del tot els requisits d’accés.
Soc catalana, nascuda a Barcelona. Però també soc filla d’immigrants. I aquí és on la cosa es complica, perquè segons alguns discursos, sembla que això em situa en una mena de categoria intermèdia: no del tot “d’aquí”, però tampoc prou “d’altres països”. Una mena de llimbs identitaris que no acaba de tenir casella pròpia. Com si m’hagués quedat a mig camí entre pantalles.
I el meu fill? Nascut aquí, català com el que més, però amb arrels familiars que passen per Extremadura i Guinea. En quin apartat el posem? L’afegim a “altres cultures”? El deixem a “d’aquí”? O li obrim una nova carpeta que digui “depèn del dia”?
Potser el problema no és de carpetes, sinó de la necessitat mateixa de classificar.
Sovint aquests discursos venen acompanyats d’una altra idea aparentment amable: promoure la integració sense perdre la identitat cultural. Però aquí és on apareix el biaix. Es dona per fet que hi ha qui s’ha d’integrar —els “altres”— i qui, en canvi, ja forma part de la norma i no ha de revisar res. És un plantejament que, encara que benintencionat, té un punt paternalista: uns acullen, els altres són acollits.
La realitat, però, és bastant més senzilla —i alhora més complexa— del que alguns formularis semblen suggerir. Hi ha moltes maneres de ser d’aquí. I cada vegada n’hi ha més que no es poden explicar amb una sola etiqueta.
Quan des de les institucions es parla de “vosaltres”, encara que sigui amb la millor de les intencions, es dibuixa una frontera subtil. Un “nosaltres” implícit i un “altres” que, curiosament, inclou persones nascudes, crescudes i arrelades al mateix lloc.
Potser ha arribat el moment de revisar aquest llenguatge. No per correcció política, sinó per simple realisme.
I mentrestant, alguns continuarem preguntant-nos —amb certa ironia— si finalment som d’aquí… o si encara ens falta passar algun nivell del joc que ho certifiqui.
Potser a la pròxima trobada ens ajudaran a aclarir-ho.
Àfrica Boleko
Mare de la comunitat educativa de Sant Cugat
