La feina de periodista et permet contactar directament amb personalitats/personatges que la resta de ciutadans només coneixen a través dels mitjans, la seva obra o trobades casuals. El que vull dir és que l’impacte que pot suposar per a una persona qualsevol trobar-se la Carla Bruni al metro, el periodista l’assimila sense problemes, crec.
Potser perquè en el cos a cos de l’entrevista apreciem els errors i els defectes d’una forma més tangible. Malgrat tot, hi ha excepcions. Sempre pot escapar-se algun periodista tronat que ha de reprimir un crit histèric quan se li apropa un personatge famós. Una servidora és així. No em fa vergonya admetre-ho. Ho intento superar, però la síndrome de Peter Pan (i altres patologies) m’ho impedeixen. Vet aquí uns quants exemples de com l’estupidesa de l’ésser humà pot desembocar en situacions in(oblidables) quan vas amb un micro a la mà: -Palau de la Generalitat: trepitjo un peu al president Pujol en sortir del lavabo (jo, no ell). -Rambla de Can Mora: gairebé atropello Emma Vilarasau quan treia la unitat mòbil del garatge. -Hotel Melià de Sitges: els nervis em fan esborrar una entrevista de mitja hora a la gran Marisa Paredes! -Cinema Coliseum: deu anys estudiant anglès, conec George Clooney i només sé dir ‘Give me, five!’ i recentment…. -Cinemes Cinesa Sant Cugat: conec el meu ídol, Jaume Balagueró, i em presento amb la frase ‘Sóc fan teva!’. Encara gràcies que em va concedir l’entrevista…
