Castanyer: 'Vaig començar amb símptomes que semblaven d'una grip normal però es van anar complicant'

El director del Cor Infantil Sant Cugat ha superat el coronavirus després de 10 dies ingressat a Mútua Terrassa


Temes relacionats

Mútua Terrassa recull en un llibre els missatges de suport a professionals i pacients ( 2/abr/20)

Queixes de CCOO per la falta de material i de personal a Mútua Terrassa ( 1/abr/20)


  • Comparteix:

Oriol Castanyer / Foto: Cedida

Oriol Castanyer / Foto: Cedida

Entre tantes males notícies que ha deixat la pandèmia del coronavirus, també n'hi ha alguna de bona. És el cas del santcugatenc Oriol Castanyer, director del Cor Infantil Sant Cugat, que va donar positiu en Covid-19 quan la situació encara començava al país. Castanyer recorda que tot va començar amb símptomes com els d'una grip normal però s'anaven complicant amb el pas dels dies. Després de 10 dies ingressat a Mútua Terrassa i lluny del seu entorn familiar, el santcugatenc va poder tornar a casa per recuperar-se del tot. Ara, ha passat pel 'Sant Cugat a fons' per explicar el seu cas, quina situació es va trobar a l'hospital i quines perspectives de futur té pel Cor Infantil.

ESCOLTA-HO

Com va començar el teu cas?
La cosa va començar com a tanta altra gent, amb símptomes que semblaven d'una grip normal però que es van anar complicant. Durant la primera setmana vaig estar a casa amb febre però a partir de la setmana vaig començar a tenir problemes respiratoris i tos. Primer vaig anar a urgències al CAP de Sant Cugat i van decidir enviar-me a Mútua Terrassa. Em van ingressar de seguida i em van fer la prova de la Covid-19. Al cap d'un dia i mig van tenir els resultats que van ser positius i ja em van ingressar en una de les plantes aïllades que havien habilitat. Sortosament no vaig haver de passar per la UCI, sinó que em van pujar directament a planta. Aïllat absolutament i 10 dies allà a l'hospital.

Són 10 dies sol i, pràcticament, només tens contacte amb el personal sanitari.
Absolutament sol. No pots rebre cap visita, evidentment, perquè està tota la planta aïllada. Només veus el personal que entren molt protegits i no els hi pots ni reconèixer la cara. És l'únic contacte que tens.

En el teu cas, l'evolució va ser cap a millor en tot moment. Això et donava ànims?
Sí. Els primers dies van ser els més durs. Les proves que anaven fent no acabaven de sortir bé, veien una pneumònia important i els primers dies t'espantes. Però sortosament, a base de la medicació suposo, a partir del quart o cinquè dia els símptomes van anar baixant i els resultats de les analítiques també milloraven. Això anima i comences a veure la sortida.

S'ha parlat molt de la situació dels hospitals, quina va ser la teva sensació com a pacient?
Jo ho vaig agafar bastant al principi, tinc la sensació que devia ser dels primers pacients que ingressaven en aquella planta. Veia que el personal cada dia anava rebent noves instruccions, i aquesta era una de les seves queixes perquè no sabien del tot com havien d'actuar perquè els hi canviaven els protocols. Pel que fa al personal, vaig tenir la sort de trobar l'hospital no col·lapsat i l'atenció va ser espectacular des del principi. No només per la professionalitat, sinó també la humanitat de tot el personal, és una de les coses que em va impressionar i ajudar més.

Com era el contacte amb els familiars i amics?
Per sort, quan em van venir a buscar amb l'ambulància a casa, la meva companya va pensar a posar-me el mòbil i el carregador a la butxaca. Vaig poder tenir el contacte amb l'exterior a través del WhatsApp, sobretot. Els primers dies pràcticament no, perquè jo també estava més fotut i no podia ni contestar el mòbil. Però quan vaig anar millorant, poder comunicar-me una mica va ajudar moltíssim. Missatges de la gent que està pendent també anima molt.

Quantes vegades t'has preguntat on el vas agafar?
Força vegades i no he acabat d'aclarir-ho. Conscientment, que jo sàpiga, no vaig estar en cap lloc de risc ni vaig tenir contacte amb cap persona que sabés que l'havia passat. No he sabut trobar d'on ha vingut. Segurament, qui me'l va encomanar a mi, no sabia que el tenia i el va anar passant. I jo, durant uns dies, potser també.

El teu entorn, la teva companya en aquest cas, ho ha passat també? T'has hagut d'aïllar al tornar a casa?
En sortir de l'hospital vaig haver d'estar encara aïllat a casa, però suposem que la meva companya el va agafar quan jo també el vaig agafar. Quan jo vaig començar a tenir alguns símptomes, ella també però molt més lleus i només dos o tres dies. Suposem que el devia passar, però no li van fer les proves perquè els símptomes no eren prou greus. No sé si arribarem a saber del cert si l'ha passat o no.

Ja no és només qui te l'ha passat a tu, sinó que tu el tenies i tampoc eres conscient. Pot ser que ho hagis passat a altra gent.
Sí, quan jo vaig començar a tenir símptomes encara no ens havien confinat, per tant, tothom feia vida normal encara. Suposo que jo vaig estar uns dies asimptomàtic i és probable que ho hagués passat a algú més.

Quan et van donar l'alta estàvem en el pic màxim, quines sensacions tenies?
Una mica alarmat. Quan estàs a l'hospital ingressat, veus les notícies i la quantitat de morts que hi havia cada dia. Les notícies eren preocupants i veus que això és bastant més greu del que ens pensàvem. Amb el pas dels dies, per sort, hem anat veient com hi ha moltes més altes que defuncions i ara hi ha més optimisme. Però durant la meva estada a l'hospital les notícies no eren gaire esperançadores.

Has pogut tornar a la normalitat en el teu dia a dia?
Ara treballo des de casa, a més a la meva feina es treballa amb grups de gent, amb cors, i no tenim perspectives de no poder tornar a la normalitat fins d'aquí a unes setmanes o mesos. Per tant, ara faig força feina d'oficina des de casa, moltes reunions en línia i amb els grups també fem trobades telemàtiques i mirem de mantenir tota l'activitat que podem, però és evident que la situació és absolutament estranya i anormal.

Has pogut compartir el teu cas amb altra gent que ho ha passat?
He tingut casos de prop i alguns greus i, fins i tot, algun conegut que no ho ha superat. En els cors som molta colla i ens coneixem molt, he passat per diversos llocs i coneixes gent i casos. He tingut un parell de casos relativament propers i, ara mateix, un cantaire d'un dels cors que dirigeixo està encara a la UCI i llitant per sortir-se'n. En el meu cas he tingut molta sort i em sento molt afortunat, però hi ha hagut molta gent que ho ha passat molt malament i ho està passant malament encara.

És difícil veure que els cors poden trigar en tornar a la normalitat?
És un dels llocs més fàcils perquè la malaltia es transmeti, estem junts en un mateix lloc, cantant i respirant. Una de les coses de les quals estic content aquests dies de parlar amb la gent és de veure que tenen moltes ganes de tornar a la normalitat i, en el nostre cas, de tornar a cantar, veure's les cares i abraçar-se. Tinc la sensació que quan tornem, serà per tornar amb més força.




Tall incrustat: Oriol Castanyer

Els primers dies t'espantes, sobretot quan la febre es dispara i veus que no millora. Però sortosament, a base de la medicació suposo, a partir del quart o cinquè dia els símptomes van anar baixant i els resultats de les analítiques també milloraven. Això anima i comences a veure la sortida.



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.