Amanda Bernal (antropòloga): "Els sanitaris són un grup cuidador que no està sent cuidat; com a societat no estem a l'altura"

La santcugatenca co-coordina el GRAIC (Grup de Recerca en Antropologia sobre els Impactes de la Covid-19) de l'Institut Català d'Antropologia


  • Comparteix:

Amanda Bernal, antropòloga santcugatenca / Foto: Cedida

Amanda Bernal, antropòloga santcugatenca / Foto: Cedida

Amanda Bernal és antropòloga i gestora cultural, i la pandèmia la va 'enxampar' cursant un màster d'Antropologia. Poques vegades es pot estudiar un fenomen com aquest mentre s'està produint, i ho va decidir aprofitar. Aquesta santcugatenca, ara veïna de Barcelona, concretament s'ha dedicat a estudiar l'impacte que està tenint el que està passant sobre el sector dels sanitaris, i les seves conclusions no són gaire optimistes si no hi posem remei aviat.

ESCOLTA-HO

Sense tenir en compte la part més greu de la situació per la gent que ho està patint, com a antropòloga, poder viure una pandèmia mundial en viu i en directe és un luxe?
Sí, com dius, malgrat la desgràcia que suposa estar vivint una pandèmia, sí que és un privilegi perquè una situació com aquesta ens du a veure quins són els pilars i els principis sobre els quals s'ha construït el nostre model social i econòmic. Per tant, ens permet poder analitzar des de les ciències socials, i en especial de l'antropologia, el rerefons de tot això. Quines són aquelles parts de la nostra societat que no estan donant resposta a les necessitats bàsiques de les persones i que ara es fan més evidents que mai.

En quin moment de la pandèmia es crea el grup de recerca sobre la Covid?
Som un grup d'uns 10 estudiants del màster d'antropologia de la UB que amb el confinament vam començar a orientar les nostres investigacions cap als impactes de la covid. Vam crear el grup GRAIC (Grup de Recerca Antropològica sobre els Impactes de la Covid) gràcies a l'impuls de dos professors, Cristina Larrea i Aníbal García, i des d'aquí investiguem sobre diferents efectes sobre la població (religió, família, sanitat, presons...). I més tard aquest GRAIC es va integrar dins l'Institut Català d'Antropologia (ICA), i el grup va creixent amb altres investigadors. El que té l'antropologia és que té una mirada transversal i permet investigar amb una mirada més àmplia.

La seva investigació dins aquest grup està focalitzada en l'àmbit sanitari. A quines conclusions ha arribat ja?
Realment el personal sanitari està molt al límit. És un grup que és cuidador, però que no està sent cuidat. Com a societat no estem a l'altura. Són persones que estan treballant moltes hores, no fan els descansos setmanals que els corresponen, i totes aquelles tasques que abans feien de manera extraordinària ara s'assumeixen que estan dins de la seva feina quotidiana. Dins els hospitals hi ha un patiment que, tot i que fan una feina vocacional, també són persones. A nivell social i polític hem de trobar les maneres de també tenir cura d'aquestes persones. És un nou repte com a societat.

I si no els cuidem, als sanitaris, què els pot passar? A ells i a nosaltres.
Segons diferents investigacions, un alt percentatge del personal sanitari està patint trastorns del son o pateixen ansietat. Jo no soc psicòloga ni psiquiatre, però els que ho estan treballant ja ens diuen que l'estrès posttraumàtic està sent o serà molt vigent entre els sanitaris. Per tant, podem tenir personal sanitari que pugui col·lapsar-se o no pugui donar una resposta efectiva en situacions límit, que els falti energia i pateixin.

Ha passat quasi un any de pandèmia, creu que com a societat hem entès què ens està passant, o encara estem una mica despistats?
Jo crec que ho estem entenent de manera una mica superficial. És una situació molt nova i sense precedents, i encara estem entenent les regles del joc, com actua aquest virus. És normal que encara no ho tinguem totalment integrat, però sí que ja comencem a entendre que el model que tenim no és el model que atén les necessitats bàsiques de les persones. Per exemple, les persones grans que viuen soles i no poden sortir al carrer, de seguida van sortir xarxes comunitàries de gent que els va a fer la compra; o famílies on els pares agafaven el coronavirus i algú apareixia per cuidar-los els nens. Estem veient ja que el model individualista d'un sistema econòmic neoliberal i capitalista no és un sistema que ens permet atendre les necessitats de les persones. Per tant, ens aproxima a veure que tots estem connectats, que tots som vulnerables i que ens necessitem entre tots per poder funcionar com a societat. Hem d'assumir la nostra vulnerabilitat i no tenir por a demanar ajuda perquè som éssers finits.

També es pot accentuar la part més egoista i individualista de l'ésser humà, com la gent poderosa que se salta la cua per vacunar-se. Ho hem vist a moltes pel·lícules apocalíptiques.
Totalment. Aquí hi ha dues coses, per una banda l'individualisme i per l'altre el privilegi. La percepció del risc en cas de pandèmia no és la infecció, sinó la letalitat, de morir. Per tant, un pot pensar que 'he de vetllar per la meva supervivència i de la meva família perquè és la lluita que em pertoca'. Però aquí hem d'introduir el concepte de corresponsabilitat, és a dir, 'si jo estic bé voldrà dir que et podré atendre quan tu no estiguis bé'. És un tema d'empatia i assertivitat amb la resta. I l'altre tema, el privilegi, que s'ha generat un entramat corrupte amb les vacunes, i un sistema que ens hem de qüestionar.

Des de l'inici de la pandèmia i els tres mesos de confinament total es va fer una diferenciació d'allò que és essencial amb el que no ho és. I entre el que no és essencial és tot allò relacionat amb l'oci, sigui anar a fer una copa de nit amb els amics, o una calçotada amb 70 persones, que es considera prescindible. Però alhora, quan les restriccions s'allarguen tant, ens adonem com són d'imprescindibles aquestes coses...
Realment hi ha una saturació de no poder relacionar-nos amb el model de relació que teníem fins ara. No poder trobar-nos amb els amics, no podem sortir a escampar la boira... Per la gent més jove, que el toc de queda sigui a les deu de la nit, quan la seva vida començava a partir de la nou de la nit... Per un tema de responsabilitat i de corresponsabilitat hem de seguir aquestes mesures restrictives, però això vol dir que hem de trobar altres manares de relacionar-nos. Perquè el que no pot ser és no relacionar-nos entre nosaltres perquè això propicia l'aïllament i l'individualisme. Espero que amb les restriccions aconseguim doblegar la corba i recuperem els espais de relació.



Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.