Lucinda Evans (activista sud-africana): 'Tenim molts casos de feminicidis que ni s'han reportat ni hi ha voluntat política per solucionar-ho'

Lucinda Evans és una de les cares visibles de la lluita contra les violències masclistes que impacten les vides de dones, infants, i persones LGTBIQ+ a Sud-àfrica. És fundadora de Philisa Abafazi Bethu, una organització que promou l'empoderament de les dones i la protecció d'infants i joves, a més de ser una de les referents del moviment #AmINext contra la violència de gènere i el feminicidi. Amb motiu de la gira de tardor de la XII edició de Ciutats Defensores dels Drets Humans, Evans ha estat a Sant Cugat aquesta setmana i ha atès els micròfons de Cugat Mèdia.

Vostè és una de les referents del moviment #AmINext, una àmplia protesta contra les violències masclistes que va tenir com a espurna l'assassinat de la jove estudiant Uyinene Mrwetyana, l'agost del 2019. Aquesta protesta reclamava al govern una actuació contundent per a la protecció de les dones, les nenes i les persones LGTBIQ+. S'ha fet alguna cosa en aquest sentit? Han tingut fruit les protestes?
D'entrada, voldria explicar que el que va passar en aquesta manifestació va ser que la policia va atacar les dones. De manera que les manifestants es van trobar que les forces de seguretat, que estan encarregades de la seva seguretat i de protegir-les, van fer tot el contrari: les van atacar. El principal objectiu per aquell dia era la seguretat d'aquelles 20.000 dones, perquè el president parlava i deia moltes coses, però nosaltres sabíem que la realitat era que la policia utilitzaria la violència contra nosaltres. I, per tant, el primer que jo vaig fer quan vaig agafar el micròfon per fer la meva intervenció va ser adreçar-me a la policia i dir-los "vosaltres no ens atacareu, vosaltres no ens fareu res avui".

I responent la pregunta, el govern encara tracta les dones com a ciutadanes de segona classe. Sobre el paper, la nostra constitució garanteix la igualtat, però la realitat és que les estructures de govern no reflecteixen una igualtat. I tampoc no s'aborda d'una manera suficient i correcta la violència de gènere. No hi ha per part del govern una resposta contundent amb la violència de gènere. Cada dia, jo i moltes altres dones exigim mesures que tenen a veure amb la igualtat i amb la protecció, i amb la implementació d'aquestes prioritats. I tot i que fa un parell d'anys el president va estar fent aquestes promeses sobre el fet que la violència contra les dones seria castigada i que els càstigs serien immediats, la realitat no ha estat aquesta. El president va mentir, i a la nostra província no estem veient cap mena d'aplicació d'aquestes promeses. No estem veient accions concretes ni l'aplicació concreta del que s'ha promès. El govern ha de canviar. S'han de destinar més recursos i les dones han de poder fer un canvi. Potser podrà ser a través de les eleccions del 2024, amb un canvi de govern. Perquè els homes que prenen les decisions no tenen la voluntat política d'aplicar les mesures de protecció. I no només pels cossos de les dones, sinó per tots els cossos humans. Perquè Sud-àfrica no té en aquests moments una política contundent contra les violències masclistes.

"Com a país, estem en crisi", va dir vostè durant les protestes. És veritat que les violències masclistes actuen amb més brutalitat a uns països que a d'altres, però podríem dir que estem parlant d'una crisi global? Desgraciadament, no hi ha cap país que pugui dir que és lliure de violències masclistes.
Sí, és una crisi global. I tant. I des de la pandèmia que jo penso que aquestes violències masclistes van ser pitjors que el virus en si durant aquella època. I que la implementació d'aquestes lleis contra la violència masclista no és suficient actualment, perquè la realitat és que els col·lectius de dones, infants i LGTBIQ+ estan molt desprotegits i els serveis bàsics no els arriben de la mateixa manera.

I el nom del moviment: #AmINext. És el que segurament ens preguntem totes les dones cada cop que llegim o sentim a les notícies que una altra dona ha estat assassinada per un home. Perquè ens pot passar a totes...
Sí, totalment. Si surto de casa, em podria passar a mi també? Tinc una samarreta amb el missatge, i me la posaré en algun moment d'aquesta setmana perquè sí que és un pensament que ens pot passar a totes pel cap. I espero que algun dia no l'hagi de portar més, que no tinguem mai més aquesta por. I que si portem una samarreta amb aquest missatge, sigui només per recordar els moments en què vam treballar perquè això no hagués de passar.

Quina és per vostè la importància que la lluita contra la violència contra les dones, els infants, i les persones LGTBIQ+ vagin de bracet.
Ha de ser així, perquè el que defensem i busquem nosaltres és la pau al món i la pau a les llars, a les famílies i a les comunitats. Tenim un llegat de 300 anys d'opressió amb l'apartheid. Les dones no vam ser fetes per viure d'aquesta manera, i estem vivint en unes condicions de vida que no són normals. I no ens mereixem aquest govern que tenim, al qual no importa el que està passant. Estem parlant d'una història d'opressió que continua. I jo, com a patriota sud-africana, soc una gran defensora dels valors del meu país. M'encanten els nostres valors, però el nostre govern els ha fallat.

Al seu país, Sud-àfrica, quina és la situació ara mateix pel que fa a xifres de casos de violències masclistes?
No tinc xifres ni crec en les xifres, perquè potser el ministeri policial em donarà una xifra de, diguem, 42.000 denúncies de violacions a l'any, però està demostrat que només una de cada nou dones víctimes de violacions ho denuncien. Per tant, aquestes 42.000 s'han de multiplicar per nou. Perquè les xifres que trobem als hospitals són molt diferents. Així doncs, jo sempre m'ho qüestiono. A més, el sistema policial és tan dolent que hi ha dones que van a la policia a denunciar i ni les atenen.

Aquí a Catalunya, l'any passat es van comptabilitzar 16 feminicidis. I ja ens semblen moltíssims.
A Sud-àfrica no en sé les xifres, però són molt més altes. I a més tenim moltíssims casos de feminicidis que ni s'han reportat. I el pitjor de tot és que no hi ha voluntat política per solucionar aquest tema. El president s'omple la boca fent promeses, però la realitat és que no fan res i que no hi ha voluntat política per a fer res. Te'n donaré un exemple: hi ha més de 500.000 casos de mostres d'ADN d'infants violats, de feminicidis... que encara no s'han analitzat al laboratori. Perquè el president ha invertit tant en vigilància, en respiradors i en altres coses, i no en això que és totalment imprescindible i necessari per poder resoldre els casos. I si no hi ha les proves, no es poden acusar ni jutjar aquestes persones.

Quin rol han de tenir els homes en la lluita contra les violències masclistes?
Doncs justament al nostre centre hem començat fa poc un programa per a homes on els ajudem i els donem l'oportunitat de formar part de la prevenció de la violència masclista. Perquè ells també en són una part molt important. És important que s'hi impliquin. Aquest programa que tenim de masculinitat, per a nois joves i per a homes, no només és per animar-los que s'impliquin en aquest activisme de prevenció i protecció, sinó que també és un programa que dona veu als homes víctimes de violències masclistes. Perquè són homes, però també són víctimes de la violència masclista. Aleshores, en aquests tallers els ajudem a entrar en contacte amb aquests sentiments que ells no saben expressar o que no han pogut identificar com poden ser el dolor, la ràbia, la por, l'ansietat... i tots aquests sentiments que moltes vegades no són conscients que tenen i, com que no els poden gestionar, acaben desembocant en violència. Jo no vull justificar la violència, però sí que és molt important ser conscients de l'impacte que té sobre les famílies totes aquestes ferides. Per tant, hem de convidar els homes a implicar-se en aquest treball de consciència.

Quin paper hi juga l'educació, tant de nens com de nenes, en la prevenció de les violències masclistes en un futur?
Ells són els defensors de la igualtat del futur, i hem de començar per canviar la narrativa. Des que són nens, no hem de classificar-los en uns colors que han de portar per vestir-se o en els jocs. En si ells han de ser més forts i elles han de ser dèbils. Hem de canviar aquestes narratives, perquè jo estic convençuda que les generacions futures poden aspirar a tenir comunitats on hi hagi una bona convivència entre homes i dones, i on hi hagi espais on els homes puguin permetre's no sentir-se forts ni haver de ser els protectors. Una de les estratègies de prevenció és canviar aquests estats de com es genera la violència, però amb un treball d'un per un. Nen per nen, noi per noi, i home per home.

Per tant, creu que s'aconseguirà algun dia posar fi a les violències masclistes?
Jo he vingut aquí a plantar llavors. A plantar llavors pels nois i noies que prendran les decisions el dia de demà i que seran els nous líders de la defensa dels drets humans. Són les noves generacions d'homes i dones que protestaran, que publicaran a les xarxes socials i que es mouran per canviar tot això. Per tant, sí. Jo tinc esperança, tinc fe, i em sento molt animada.