Joan B. Culla: 'Ara he comprovat que, dels 10.000 alumnes que he tingut, n'hi ha molts més que em tenen estima'

Aquest professor d'Història de la UAB fa 24 anys que viu a Sant Cugat i s'acaba de jubilar mentre supera una dura malaltia


  • Comparteix:

Joan B. Culla, professor d'Història de la UAB jubilat, a casa seva a Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia

Joan B. Culla, professor d'Història de la UAB jubilat, a casa seva a Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia

El 25 de maig passat, l'historiador santcugatenc Joan B. Culla va fer la seva última classe a la universitat. Culla s'ha jubilat oficialment com a professor d'història moderna i contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona amb 71 anys, però mentre la salut li ho permeti, continuarà escrivint articles a la premsa, com al diari 'Ara', i fent alguna xerrada. En una entrevista a Cugat Mèdia des de casa seva a l'avinguda de Rius i Taulet, on viu des de fa 24 anys, admet que el rebombori mediàtic de la seva jubilació l'ha sorprès, però que les mostres d'estima que està rebent l'han estovat i reconfortat.

ESCOLTA-HO

Com es troba de salut?
Prou acceptablement. No estic millor que mai, però donades les circumstàncies [ha tingut càncer] em trobo francament bé. Faig una vida prou propera a la normalitat i, per tant, no em queixo.

La malaltia que té ha coincidit amb el moment de la jubilació que li tocava per edat als 70 anys...
Sí. Jo creia que el meu últim curs dels 46 a la UAB seria un curs normal, però no ha sigut així. He mantingut una mínima activitat acadèmica, però no com m'hauria agradat. M'ha sabut greu, però també he de dir que tot el petit rebombori al voltant de l'última classe ha tingut un ressò mediàtic que jo no m'esperava, i superior al que jo em podia imaginar. S'ha desfermat una petita onada d'afecte i estima entre antics alumnes, col·legues universitaris, companys dels mitjans de comunicació que m'ha resultat molt reconfortant.

L'ha sorprès aquesta estima?
Potser la paraula no és 'sorprès', perquè tampoc havia imaginat res. Mentiria si negués que durant els anys m'he anat trobant al carrer amb persones que em paraven pel carrer i em deien que havien sigut exalumnes meus. En general, quan jo els feia la brometa fàcil de 'veig que vas sobreviure a les meves classes', em responien que no, que s'ho van passar molt bé i encara les recorden. Això té valor, però aquells que també et veuen per carrer i pensin 'allà va el fill de... del Culla que em va posar un 3', aquests lògicament no diuen res. Ara he comprovat que deuen ser molt més els que em tenen estima entre els quasi 10.000 alumnes que he tingut en 46 anys. I és reconfortant perquè quan estàs en aquesta edat t'estoves una mica... En els primers anys vaig arribar a tenir els mateixos alumnes durant dos cursos seguits, i et confesso que em vaig acabar casant amb una d'aquestes alumnes que vaig tenir dos anys. Quan es va acabar la relació acadèmica vam començar una relació personal que al cap dels anys va acabar amb casament.

Què l'ha apassionat més a la vida, la Història o donar classes d'Història?
M'ha apassionat la Història, he sigut molt lector, i he escrit una vintena de llibres de 600 o 700 pàgines cada un. Jo sempre dic que començo escrivint un llibre i acabo fent una tesi doctoral. Però també m'ha agradat molt ensenyar Història, perquè fer classe m'agrada i m'ho he passat molt bé, per això em sap greu haver acabat l'últim curs sense fer totes les classes, però què hi farem, ja n'he tingut prou i de sobres.

Va començar a donar classes amb 25 anys... s'és massa jove a aquesta edat per fer de professor?
La distància que hi havia entre jo i els alumnes era molt petita, i de fet en els primers cursos feia classes de tarda i venia gent que ja treballava i després venia a la universitat, i d'aquests molts eren més grans que jo. De fet, quan el 1980 vaig anar de viatge a un país estranger, vaig prendre la decisió de deixar-me barba. Per comoditat, però també, ho confesso, per semblar més gran i fer més respecte. Ho vaig fer i la continuo portant 43 anys després. Tot i això, no em sentia insegur, ja que suplia l'experiència que em mancava per una preparació la més sòlida possible. Abans portava un feix de fulls amb tota la classe preparada, però 40 anys després amb un foli en feia prou per parlar fins a 3 hores.

A banda de les classes, vostè ha escrit molts articles a premsa i un tertulià habitual a ràdios i televisions.
Quan els meus alumnes es van anar incorporant als mitjans de comunicació i necessitaven un historiador per fer un tall de veu d'un tema concret em trucaven a mi. I amb el pas dels anys, el Josep Cuní un dia em va proposar de provar de participar en les tertúlies, per veure com responia. Devia sortir ben parat perquè després em va proposar d'anar-hi cada setmana, i jo encantat. I de la ràdio a la televisió...

I gràcies a aquest vessant mediàtic, en les gloses del dia del teu comiat es destacava que li han fet mil ofertes per entrar en política i que sempre va dir que no...
En vaig rebre algunes, sí. Els partits, a l'hora de fer llistes, això d'algú que tingui un nom públic al marge de la política sempre els sembla positiu. He rebut ofertes tant d'anar a llistes electorals com per ocupar càrrec de gestió, i sempre, sigui immediatament o després de demanar 48 hores, he dit que no. Per què? Sobretot perquè fent el que feia m'ho he passat molt bé, i he temut que si renunciava a tot allò per dedicar-me a la política professional després em seria molt difícil tornar, i seria impossible treure's la llufa d'haver sigut diputat per aquests o director general per aquells. He prioritzat el manteniment de la meva independència sobre els avantatges que deu tenir ser polític.

Per cert, vostè va néixer a Barcelona, és un tants barcelonins que va descobrir i es va enamorar de Sant Cugat i s'hi va quedar? O va haver un tema de proximitat amb l'Autònoma?
Vivint a Barcelona i treballant a l'Autònoma des de l'any 1977 havia travessat Sant Cugat en tren milers de vegades i havia vist per la finestra com la ciutat anava canviant. Però jo em sentia bé a Barcelona fins que un dia la meva dona em va dir que havíem de canviar perquè ja no hi cabien els llibres i papers que acumulava. D'altra banda, ja intuïa que a Sant Cugat es vivia millor que a Barcelona, amb més tranquil·litat i menys contaminació... L'any 1999 vam començar a buscar, i jo volia un lloc que estigués de camí de la UAB, i vam veure aquesta casa adossada i la vam comprar. Puc dir molt solemnement que, des d'aquell dia, mai, ni jo ni la meva dona, ens hem penedit de la decisió de venir a viure a Sant Cugat.


Joan Culla

Tot el petit rebombori al voltant de l'última classe ha tingut un ressó mediàtic que jo no m'esperava, i superior al que jo em podia imaginar. S'ha desfermat una petita onada d'afecte i estima entre antics alumnes, col·legues universitaris, companys dels mitjans de comunicació que m'ha resultat molt recomfortant.



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.