Aquest estiu revisa les millors reflexions dels nostres columnistes!.
Hi ha coses de la nostra realitat que ja no ens qüestionem. Ahir passava en cotxe per la carretera de Vallvidrera, pel tram que divideix la part antiga i la nova del Parc Central, quan vaig veure un enorme anunci que ocupa tota la façana d’un dels nous edificis del Turó de Can Mates. Un anunci en el qual hi ha un enorme 0%, la paraula “hipoteca” i el logotip d’una empresa, el nom de la qual no vull recordar. El missatge sembla tan clar com fals, ja que avui en dia amb els canvis dels tipus d’interès no existeixen duros a quatre pessetes. Es tracta, sens dubte, d’un esquer que només un imbècil podria creure’s. Un imbècil que podem ser qualsevol de nosaltres, disposats a enganyar-nos a nosaltres mateixos i empassar-nos com a veritat el que és mentida. Se’m dirà que tot plegat és una obvietat. Sí, cert, però això no la fa millor, sinó al contrari. Estem envoltats permanentment de tot tipus de mentides, enganyifes i insults a la intel·ligència propagats pels publicistes i la seva gent. El discurs de l’espai públic pràcticament monopolitzat per la publicitat, el grau de contaminació visual i intel·lectual a què se’ns sotmet per part de les grans empreses i el bombardeig televisiu cap els infants, tot plegat és, probablement, el resultat de les llibertats del nostre sistema polític. Per tant, no podem posar les nostres esperances en què siguin les institucions públiques les que modifiquin aquest estat de coses. Ara bé, qui vol que canviïn? Potser algú se sent ofès o insultat tot passejant pel carrer? Sembla que no. I això és el més sorprenent. El cartell que vaig veure penjat a Can Mates té més metres quadrats que neurones tenen els potencials consumidors a ulls dels publicistes. Ens tracten d’imbècils i nosaltres tan contents. Sembla tot plegat una conspiració per anar rebaixant la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Tot plegat sona una mica apocalíptic. Ja ho sé. Però hi ha dies en què mirem el que ens envolta amb incredulitat i creiem que hi veiem més clar. Aleshores és com si de sobte ja no encaixéssim i el que la gent anomena llibertat ens sembla una esclavitud. Per sort, al cap d’una estona se’ns passa i ens tornem a conformar, sense traumes. No fos cas que en féssim un gra massa. DANIEL GAMPER (07/01/08) Professor de Filosofia de la UAB
