Sóc un feligrès seu; permeti’m explicar-li la meva reacció davant el document que els bisbes espanyols han signat de cara a les eleccions.
Estic segur que, com a pastor, li ha d’interessar el que pensen les seves ovelles. Em sap greu dir-li (però, si no puc parlar obertament al meu bisbe, amb qui podré fer-ho?) que som molts els qui no estem d’acord ni amb les idees ni en la forma. I no només els seglars. Els abats i provincials d’ordres catalans també se n’han desmarcat públicament. Que la premsa, en una misteriosa connivència, no ho hagi, que jo sàpiga, mencionat encara ho fa tot plegat més tèrbol. ¿No és evident que, en precampanya electoral, en democràcia, l’església no hauria de prendre partit? I més quan alguns dels arguments que utilitza són més que discutibles. A Sant Cugat, fa pocs dies, vam sentir aquests mots de Joan XXIII: “Promoure, afavorir i acceptar converses a tot nivell i en qualsevol moment és regla de saviesa i de prudència que atrau les benediccions de la terra i del cel”. Mots que no van agradar al Vaticà d’aquell moment perquè significava negociar amb el comunisme “ateu”, però que van aturar l’amenaça explícita d’una guerra nuclear. Hauria estat preferible no dir-los-hi? Per televisió vaig sentir al professor Navarro-Valls dir que l’església s’ha oposat heroicament a moltes dictadures. És clar que sí; és una de les seves glòries. Però prendre partit en una societat democràtica no és pas el mateix; “l’església només és església -deia un d’aquests cristians heroics, executat pels nazis, Dietrich Bonhoeffer- quan està al servei dels altres”, és a dir, també d’aquells que no hi pertanyen. Algun grup, en canvi, ens diu que hem de defensar el document perquè “és de la nostra església, és dels nostres”. Com si fóssim un club. No li sembla un malentès molt greu? Que cadascú pensi i digui el que vulgui, naturalment; però que ho digui en el seu nom particular, no en nom de moltíssims que no l’han pas elegit. No està d’acord amb mi? El saluda atentament, JOSEP MARIA JAUMÀ Dramaturg
