Diumenge passat, la redacció bullia. El 100% dels presents presentava símptomes de malaltia, més o menys greus.
El Joanmi, enviat especial al Llibre Gegant, va preferir (amb bon criteri) quedar-se al llit… L’Anna va arribar tard i malament i sense veu (sense veu radiofònica, s’entén, perquè parlar, allò que se’n diu parlar, parlava)… La Marina es va tancar a l’estudi 3 locutant AENs amb les seves decimetes… I ‘el qui us ha parlat’ (o el que us parla) anava amunt i avall desballestat per culpa dels sis vídeos (sis vídeos, no sis reportatges, Anna, no exagerem)… (Una petita explicació d’això dels vídeos: no tots sis estaven encarregats… De fet, només tres eren previstos, i d’aquests tres només dos estava previst que els perpetrés un servidor… Però és que un cop comences a sentir la ‘febre multimèdia’ perds completament la perspectiva… Si vas a una obra de teatre amb una càmera, què costa gravar-ne un fragmentet i penjar-lo? Si vas a veure una bona dona que fa cent anys a la qual havien dit que hi aniria ‘la tele’ i els cutres de ‘la tele’ finalment no s’hi presenten i tu tens una càmera, què costa muntar-ne unes quantes imatges? Bé, què costa… Costa sortir una mica tard i desquiciat…) I entre febre i febre, els d’esports. L’excitació que els hi va agafar quan van saber que la selecció espanyola de no sé què anirà a Pequín va provocar que acabessin la feina molt abans, i que fins a les vuit i vuit minuts traslladessin la redacció a un altre local… Ells sempre en el seu món incomprensible: el rugbi, el rugbi, tres mil visites!
