Quan un organisme públic, i molt més l’administració central, anuncia que tanca un exercici amb superàvit, caldria que expliqués quina ha estat la causa que el motiva.
Pot ser que els ingressos hagin estat superiors als pressupostats o que s’hagi estalviat en les despeses, ja perquè sortissin a un menor preu, ja perquè les circumstàncies les han fet innecessàries. O un xic de cada. Però, per desgràcia, el més freqüent és que no s’hagin efectuat part de les inversions previstes i llavors, més que front un superàvit, estem davant un romanen que hauria de ser aplicat en l’exercici següent. A Sant Cugat tenim un bon exemple d’això darrer. En referim al mai acabat Celler Cooperatiu, sempre pendent d’aquella inversió procedent de l’1% cultural que, per llei, ha d’efectuar el ministeri de Foment, el mateix que s’ocupa de l’AVE i que dirigeix Magdalena Àlvarez. Aviat podrem celebrar el cinquè aniversari de la interrupció de les obres i, per ara, no s’albira cap solució. Davant aquesta situació no podem deixar de preguntar-nos quin és l’interès que posa consistori per desencallar el tema i fer realitat una promesa unànime, ara gastada per la seva reiteració. Perquè el pas del temps sembla que qüestioni la vertadera necessitat de l’equipament en ell mateix, ja que si podem anar passant els anys sense que la societat civil el reclami amb força, aquesta indiferència pràctica pot interpretar-se que potser tampoc té tanta importància i a la fi vindria a demostrar que es pot passar sense ell. I no és això. No hi ha cap dubte que el Celler és un testimoni històric de primera magnitud. La dilació ens hauria de servir per revisar la validesa del programa d’usos que es va establir i veure si el projecte d’adequació s’avé amb la filosofia que es desprén del tampoc mai acabat Pla de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. Mentrestant, l’edifici es troba en un lamentable estat d’abandonament. DOMÈNEC MIQUEL President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
