La santcugatenca Tània Soler és metgessa especialista en medicina familiar, ha publicat poesia i és mare de dues criatures. Ara presenta la seva primera novel·la, ‘Les veus del foc’ (La Magrana, 2025), en què narra la història de l’Eva, una jove fisioterapeuta que pateix un trastorn de la conducta alimentària i té una relació conflictiva amb ella mateixa i amb la seva família. Arran de la mort de la seva àvia, comença a investigar els secrets familiars i es veurà obligada a afrontar veritats doloroses. A Cugat Mèdia n’hem parlat amb l’autora, que també ha explicat el seu procés d’escriptura i com compagina les seves vocacions: la literatura i la medicina, amb el fet, a més, de ser mare de dues criatures.
Presentes la teva primera novel·la, ‘Les veus del foc’, ara en parlem. Has escrit i publicat poesia, també ets metge, especialista en medicina familiar, mare de dues criatures. La primera pregunta ha de ser d’on treus el temps?
Bé, és com tothom, faig el que puc. Jo soc metgessa i des de sempre m’ha agradat la literatura i per mi són dues vocacions que sempre han anat molt paral·leles, l’una amb l’altre, i de moment no són gens excloents. I el de les criatures, doncs com puc… Sí, sí, tot són coses que sumen, però bé…
La intenció és compaginar l’exercici de la medicina amb la literatura, en aquest cas, no?
No, no, i tant. És a dir, sí, a mi m’agraden molt les dues coses i les intento fer el millor que puc. I sí, i de moment ho veig així, compaginant-ho.
Parlant de literatura, ho dèiem ara, publiques la teva primera novel·la, però també has fet ressenyes de llibres i vas començar a escriure en poesia. Com ha estat el pas de fer poesia a fer una novel·la?
Bé, jo segueixo llegint poesia igualment, però hi va haver un moment en què jo necessitava escriure poesia, és a dir, el que t’aporta la poesia, que és aquest poder de concisió, de trobar la paraula exacta… tot i que això també passa en la prosa, però com el poder de generar unes imatges per provocar unes sensacions i de manera més breu. I bé, quan vaig acabar amb el llibre de poesia vaig veure que el que necessitava era la prosa, per poder desenvolupar els temes que desenvolupo en aquest llibre, els volia situar en la vida de l’Eva i en la de la seva família. I necessitava la forma de la novel·la.
Ara parlem de l’Eva i d’aquesta novel·la, però, parlaves de la llargada. Quines diferències hi ha en el procés d’escriure poesia i el procés d’escriure una novel·la?
Per mi el repte, ara que he fet novel·la, ha sigut poder mantenir la tensió narrativa al llarg de tota la novel·la i una mica el saber on vas. És a dir, jo soc de les persones que escriu tenint clar el final i intentar seguir una línia. I sí que, com que és un procés llarg, clar, que perdura molt en el temps, doncs qualsevol idea la pots acabar incorporant, però sí que és una línia que has d’anar seguint, en aquest sentit.
Parlant en concret d’aquesta novel·la, ‘Les veus del foc’, que es publica, com dèiem, aquest 18 de setembre, d’on sorgeix la idea d’escriure-la, de parlar de l’Eva en concret i com ha estat aquest procés d’escriptura?
Clar, no és una novel·la que hagi sortit d’una empenta, és a dir, ha sigut un procés llarg, o no, perquè és molt atemporal això d’escriure. En el meu cas ha sigut una feina d’un any i mig, constant, tot i que hi ha hagut dies que l’he escrit més a raig, i perquè he trobat la inspiració o el que sigui. Però ha estat un hàbit i també hi ha hagut molts dies que m’he encallat amb la pàgina en blanc i que he lluitat molt per trobar la paraula exacta i això també ha sigut un treball del mateix llenguatge perquè per mi era important trobar, a través del llenguatge, poder descriure exactament què passa a la ment de l’Eva que fos un llenguatge cru, directe alhora que fos un llenguatge poètic a mi també m’interessava molt això per retratar el seu món.
La protagonista, com dèiem, és l’Eva, una jove fisioterapeuta amb una relació peculiar amb la seva mare, sobretot amb la seva àvia, però en general amb la família. També té un trastorn de la conducta alimentària. Parla’ns una mica de l’Eva, d’on sorgeix aquest personatge.
Clar, l’Eva, sí, una relació conflictiva amb la seva família, però primer és una persona que té una relació conflictiva amb ella mateixa i amb el seu propi cos. És a dir, es veu des del principi, és una noia que pateix bulímia, i aquesta malaltia la travessa en totes les esferes de la seva vida: la relació amb la seva parella, les seves amistats, la seva feina, la seva família. I bé, quan mor la seva àvia, al principi de la novel·la, ella comença a indagar en el passat de la seva família i concretament en la història dels pares. I clar, a mesura que va descobrint coses, això la farà trontollar.
Justament hem pogut llegir aquest inici de novel·la i, com deies, parla molt d’això, d’aquest plantejament. Està escrit en primera persona. No sé si l’Eva té part d’autobiografia.
Clar, jo no soc l’Eva directament, ni la família de l’Eva és la meva família. La primera persona és el que més em servia per retratar, diguéssim, els seus processos interns, i era l’única manera que podia fer-ho, amb la primera persona. I bé, és una història que és ficció, és a dir, a mi m’agrada construir un personatge. Sí que hi ha uns temes de fons que a mi m’interpel·len, però necessito situar-los en uns altres escenaris i construir uns personatges, i potser no sempre són les maneres de veure el món que jo tinc. A vegades sí i a vegades no, però en tot cas, clar, sempre hi ha temes que et bateguen de fons, no? I, d’alguna manera, darrere hi ets tu moltes vegades, sí.
Tens altres projectes en previsió?
O sigui, sí, projectes n’hi ha. Sí, tinc altres idees de novel·la, també m’interessa el conte, encara que és un altre gènere. Ara sí que tinc la ment molt en ‘Les veus del foc’ i en seguir això, pensant… en seguir acompanyant l’Eva d’alguna manera, però sí, sí, jo vull seguir escrivint i segueixo tenint projectes literaris i també en la medicina, vull dir que sí, sí.
Aquest ‘Les veus del foc’ es publica el 18 de setembre i també hi ha una presentació aquí a Sant Cugat, no?
A El Siglo, exactament. Sí, el 23 de setembre a les 7 de la tarda és la presentació.
Hi estarem pendents. Acabo parlant de futur, més enllà d’aquesta primera novel·la. Parlaves d’altres idees, de contes… quin és el proper projecte que tens entre mans en l’àmbit literari?
És que realment acabat no tinc res. És a dir, tot el que tinc és molt embrionari i no et vull mentir que tinc ara un projecte acabat perquè ja et dic, estic encara molt… Sí, tinc un altre projecte de novel·la però ja et dic que és encara inicial i els personatges s’han d’anar desenvolupant. Com en ‘Les veus de foc’, és a dir, tinc una idea de cap on anirà, però poden haver-hi moltes ramificacions.
Perquè parlàvem ara del temps, amb la medicina, amb el fet de ser mare… Per anar escrivint has de treure moments d’aquí i d’allà, més enllà de la inspiració d’aquell moment, no?
Sí, jo he de dir que soc bastant nocturna, i a mi m’agrada molt explicar que aquesta novel·la va néixer en el mateix moment que va néixer el meu segon fill, el Pau. És a dir, que poc temps després que naixés ell, doncs vaig rebre la resposta de l’editora que tiràvem la novel·la endavant i per tant va ser molt màgic per mi aquest procés. I això, i el temps… Jo, com he dit, soc bastant nocturna, però faig mans i mànigues una mica, com tots.
