Tots hem rebut una carta de l’Ajuntament aquests dies, anunciant-nos que, amb efectes de gener de 2025, els ciutadans de Sant Cugat del Vallès hauran de pagar una nova taxa per la prestació del servei de gestió de residus.
Se m’ocorren moltes coses que podria dir sobre la taxa en si o sobre la manera en què se’ns ha comunicat, però avui vull centrar-me en la seva configuració i, sobretot, en com, al meu judici, s’ha perdut una gran oportunitat per a fer-ho bé.
La imposició d’aquesta taxa, per imperatiu legal, es basa en el principi europeu “qui contamina paga”. Aquest principi, que abasta un ampli espectre d’àrees ambientals, aplicat a l’àmbit local dels residus, implica que els costos relatius a la seva gestió hauran de ser sufragats per qui els genera.
L’article 11 de la Llei de residus i sòls contaminats, no només estableix l’obligatorietat d’imposar un instrument fiscal per a finançar aquesta gestió –a través d’una taxa o prestació patrimonial de caràcter públic no tributari–, sinó que permet que aquest instrument tingui en compte unes certes particularitats. Entre elles, la possibilitat de diferenciar o reduir la taxa en funció de pràctiques com el compostatge domèstic, la recollida selectiva de residus o l’ús de punts nets.
I és precisament aquí on crec que l’Ajuntament ha deixat passar una oportunitat d’or. La taxa municipal que s’ha dissenyat només estableix una quota diferenciada segons l’ús del sòl i el valor cadastral de la propietat.
Això significa que no es té en compte la renda dels ciutadans ni la quantitat de residus que realment genera cada llar. Entenc que calcular-ho amb precisió pot ser complicat, però tampoc s’han introduït incentius reals que fomentin la recollida separada o la reducció de residus.
Exemples n’hi ha molts. Ajuntaments com el del Prat de Llobregat, aprofitant l’ocasió, han introduït mesures per a incentivar i millorar el reciclatge de residus, amb bonificacions de fins a un 45% sobre el preu total de la taxa per als ciutadans que reciclin en la fracció orgànica o resta.
Per a això, s’han tancat els contenidors de residus orgànics i de resta, que únicament poden ser oberts amb una targeta, clauer o aplicació mòbil associada a cada veí. Com més vegades s’obri el contenidor –és a dir, com més vegades es recicli–, major serà la bonificació.
En contrast, a Sant Cugat les mesures es queden molt curtes. La major bonificació prevista és només del 5% per l’ús de l’abocador municipal, la qual cosa equival, com a molt, a 13 €.
Convé tenir present, a més, que la taxa ha de sufragar la totalitat del cost del servei de recollida i gestió de residus. La previsió de bonificacions que incentivin el reciclatge i promoguin una gestió eficient dels residus no només és beneficiós per al medi ambient, sinó que reduiria el cost de la seva gestió, reduint, al seu torn, el preu de la taxa de manera progressiva durant els següents anys.
En definitiva, a més de, francament, posar-li poc esforç a aquesta taxa, l’Ajuntament no ha tingut en compte ni la capacitat econòmica del contribuent, ni la generació dels residus que efectivament realitza cada ciutadà, ni tan sols ha previst bonificacions reals que incentivin tant la reducció dels residus generats com el seu reciclatge.
Una ocasió perduda per a vincular responsabilitat ambiental i justícia fiscal, que ens deixa, als ciutadans, pagant gairebé el mateix amb independència de si reciclem o no generem cap mena de residu.
