Quina relació creus que tenim els catalans amb els diners. Som una societat estalviadora o vivim per sobre de les nostres possibilitats?
Si ho volguéssim generalitzar molt, crec que venim d’una societat estalviadora. Tradicionalment, en una societat agrícola, quan depeníem de la pluja i del temps, tots érem estalviadors per necessitat: si la collita fallava, podíem morir de fam. Però, a mesura que ens hem anat traslladant a les ciutats, hem començat a oblidar que continuem depenent de factors externs: la sort, les circumstàncies, allò que abans anomenàvem Déu. Així, deixem d’estalviar i ens deixem portar pel consum, pensant que el nostre sou, la feina o la parella són per sempre. Però la realitat és que res no és permanent.
Com influeix la nostra història i tradició a l’hora de com gestionem els diners? Hi ha diferències entre com gestionem els diners els catalans i com ho fan en altres regions de l’Estat o d’Europa?
Jo no diria “els catalans”, sinó que ho enfocaria més en funció de la història familiar de cadascú, especialment dels nostres avis. Cada un dels nostres avis té una trajectòria pròpia: la distància que tenen amb el món rural, quant temps fa que van deixar de ser pagesos o agricultors, o quant temps fa que van arribar a la ciutat.
A partir d’aquí, la nostra manera de ser també depèn de si els nostres avis van ser empresaris —i, per tant, van haver d’estalviar, invertir i innovar—, si sempre van ser botiguers, o si van ser funcionaris. Tot això ens condiciona profundament com a persones, perquè els valors i les experiències dels avis acaben passant a les generacions següents.
Això no depèn de si som catalans, de Valladolid o de Sevilla, sinó de la història i el bagatge de la nostra família.
Tenim un tabú a l’hora de parlar de diners, per exemple, parlar de quant guanyem? Per què creus que ens costa compartir aquesta informació?
És un problema català, sens dubte. Potser a Catalunya és un dels llocs d’Europa on aquest tabú és més fort, però també el compartim amb els francesos, amb els alemanys i amb altres zones d’Europa.
Crec que aquest tabú neix quan es va definir l’estat del benestar i es va intentar igualar les classes socials. El problema és que, quan descobrim que aquesta igualtat no és real i que encara hi ha persones que guanyen 10, 100 vegades més que d’altres, ens costa molt d’acceptar-ho.
Ens agradaria viure en una mena de societat perfecta, una happy society, on tothom guanya entre 1 i 3. Però quan veiem que hi ha qui guanya 10, 100 o fins i tot 1.000, ens resulta difícil d’assumir. Per això preferim no parlar-ne i fer veure que tot va bé.
El subtítol del teu llibre és ‘un mètode judeocatalà per estalviar i fer-se ric’. Parles molt dels teus orígens jueus i de com han marcat la teva família. Creus que la riquesa i el tracte amb els diners és una cosa que es conrea a través de les generacions?
És un mètode judeocatalà. Com que jo mateix em considero judeocatalà, aquest és el meu mètode. Crec que, tant en la gestió econòmica com en l’emocional, estem clarament influïts pels avis, els pares, els oncles, el barri, l’escola i els amics. Tot plegat ens condiciona molt segons on hem nascut.
Si hem tingut uns pares que eren “mà foradada”, és probable que els fills també gastin més o menys, i que la seva relació amb els diners sigui diferent. En definitiva, aquestes influències familiars ens poden servir tant de model com d’antimodel. Per exemple, si el nostre avi era “mà foradada”, podem prendre’l com a exemple a seguir o bé com a exemple a evitar, però en qualsevol cas ens acaba influint.
En una entrevista vas dir que estalviar és antisistema. Ens pots explicar una mica més què vol dir això?
Vivim en una societat de consum. Ja ho diu el nom: la societat de consum no fa cap referència a l’estalvi. De fet, estalviar és, d’alguna manera, l’oposat de consumir.
Així doncs, si la societat es basa en el consum, qui estalvia està fent justament el contrari del que s’espera socialment. En aquest sentit, l’estalviador es converteix gairebé en un antisistema.
En el llibre també afirmes que els rics saben estalviar, però el que realment saben és invertir bé. Quina és la diferència entre estalviar i invertir i per què creus que és tan important entendre-ho?
Crec que el primer pas, i potser el més difícil, és estalviar. Per això diem que és antisistema. Antisistema en el sentit que, si no feu res ni us esforceu, acabareu gastant-vos-ho tot. Quan marxeu de casa dels vostres pares, cobrant una nòmina o uns ingressos, el sistema és prou intel·ligent per portar-vos a consumir el 100% o fins i tot més del que guanyeu.
Heu de fer un pressupost i decidir gastar només, per exemple, el 75% del que guanyeu. A partir d’aquí, començareu a estalviar. Però això no és tot: un cop estalvieu, no té sentit guardar els diners sense més ni més; cal invertir-los. Quan comenceu a estalviar, inevitablement us convertireu en inversors.
Ser inversor no és fàcil, però és molt més senzill que estalviar. I llavors ja és qüestió de formar-se: llegir llibres, preguntar, anar a la universitat, mirar vídeos, consultar continguts especialitzats… heu d’aprendre a invertir. De fet, jo sempre dic que invertir és trivial, molt senzill. El que realment costa és estalviar.
Avui dia, estalviar és important, però el més rellevant és invertir, perquè els diners no creixen només estalviant, sinó movent-los. En resum, estalviar no és suficient; un cop estalvieu, heu de començar a invertir.
Moltes persones creuen que tenir més diners els farà més feliços. Quina opinió et mereix aquesta creença?
Com a economista, a la universitat ens ensenyaven que els diners són un factor higiènic. Això vol dir que la manca de diners és el que realment genera infelicitat, però tenir-ne no garanteix la felicitat.
En definitiva, només l’absència de diners ens fa infeliços; un cop en tenim prou, tenir-ne més no ens fa més feliços. Els diners, al cap i a la fi, són una eina inventada pels humans per protegir-nos i adaptar-nos al futur.
No ens aporten felicitat directa, però sí que ens donen recursos per fer front a imprevistos: una malaltia, perdre la feina, una separació, no poder treballar o haver d’afrontar una despesa inesperada com el dentista. En aquests casos, tenir diners no ens fa feliços, però ens permet tirar endavant.
Els joves, sovint, volen poder gaudir de poder viatjar, tenir el millor mòbil, sortir a sopar cada setmana… Creus que tot això és incompatible amb l’estalvi?
Tot es pot fer, sempre que el pressupost ho permeti. Quan vaig començar a viure amb la meva parella, el primer mes li vaig proposar estalviar 500 euros cada mes. Guanyàvem 1.000 euros cadascú, així que, entre els dos, estalviàvem 500 dels 2.000 euros totals.
Recordo que em va preguntar si aquests diners eren per anar de vacances, i li vaig dir que no: aquests diners eren estalvis per tota la vida, diners que no tocaríem mai més. Em va preguntar per a qui serien, i li vaig dir que no ho sabia, potser pels nostres fills, tot i que encara no en teníem, però la idea era que aquests diners passessin de generació en generació, treballant per nosaltres.
Un cop el pressupost marca que hem d’estalviar 500 euros, si aquell mes ens en sobren 800, els altres 300 els podem gastar com vulguem: anar de festa, viatjar, sortir a sopar… La clau és que, el primer dia del mes, quan cobrem, traiem del compte l’import destinat a l’estalvi. Tot el que queda després, és per gastar-lo com ens vingui de gust.
Els joves avui dia tenen una visió diferent sobre els diners i l’estalvi en comparació amb generacions anteriors?
Si algun jove ens escolta, crec que la gran dificultat dels joves avui dia és, sense cap mena de dubte, el preu de l’habitatge. Les regulacions i lleis fetes per intentar solucionar-ho, sovint amb una visió populista d’esquerres, han acabat empitjorant el mercat: abans era complicat, però ara el mercat del lloguer pràcticament no existeix. No és només que sigui car, és que gairebé no hi ha oferta.
Quina seria la solució? No és que jo sigui ministre d’Economia, però crec que caldrien tres o quatre coses bàsiques: primer, garantir seguretat jurídica perquè els propietaris no tinguin por de llogar —sense risc d’ocupacions, impagaments o destrosses, i amb la possibilitat de recuperar el pis si cal. Segon, millorar la connectivitat de tota la metròpoli amb Rodalies i ferrocarrils, perquè viure a l’Eixample o a Mataró sigui igual de pràctic per anar a la feina; això ajudaria a reduir la pressió sobre el centre de Barcelona. I, finalment, augmentar l’oferta d’habitatge: reformar pisos antics, dividir-ne de grans en més petits, construir-ne de nous, facilitar el teletreball i millorar la informació i la mobilitat.
En canvi, regular, prohibir, posar impediments i culpabilitzar propietaris i grans tenidors només aconsegueix que molts decideixin vendre o deixar buits els pisos per por. Això, al final, només empitjora encara més el mercat
Quins consells donaries als joves que volen començar a gestionar els seus diners de manera responsable?
El primer consell és que estudieu. Si no estudieu, el més probable és que acabeu cobrant el salari mínim allà on visqueu. Només amb estudis universitaris podreu aspirar a sous d’entrada al mercat laboral que superin aquest mínim.
El segon consell és que busqueu compartir despeses. Trobar parella és una bona opció, tot resulta molt més econòmic si sou dos. I si no és amb la parella, pot ser amb amics: compartir pis amb com més gent millor ajuda a repartir costos. Amb una parella, a més, tindreu companyia i caliu a les nits; amb amics, tindreu suport, vigilància i una vida més animada.
El tercer consell és que considereu marxar a l’estranger. Si aquí no us valoren o us paguen malament, aprofiteu que som a la Unió Europea i aneu allà on us paguin millor. Ja tornareu si ho desitgeu, i si no torneu, serà perquè heu trobat un lloc on esteu bé.
El quart consell és que feu un pressupost tan bon punt comenceu a viure junts. Igual que nosaltres, que el primer mes vam establir un pressupost amb 2.000 euros d’ingressos i 500 d’estalvi, és important que, quan decidiu conviure amb la vostra parella —després d’assegurar-vos que és la persona adequada, cosa que es pot comprovar anant una setmana de vacances amb motxilla—, elaboreu un pressupost i sigueu rigorosos a l’hora de respectar la part destinada a l’estalvi.
L’any 2023 vas publicar ‘Fer diners’. Ens consta, perquè així ho has explicat als teus subscriptors, que aviat tindran un nou llibre teu. Ens pots avançar una mica de què anirà?
Si vols saber si el nou llibre donarà més consells sobre com estalviar o fer pressupostos, la resposta és que no, perquè això ja es va explicar de manera exhaustiva a “Fer diners”. Aquesta nova obra se centrarà en la segona part: gastar diners.
El llibre parlarà de com gastar aquells diners que, segons el teu pressupost, pots permetre’t gastar. Primer fas diners, després els pots gastar. Si has fet els deures, has estalviat i has respectat el pressupost, arriba el moment de gaudir-ne.
Gastar diners també és un tema tabú: molta gent gasta, però no ho diu, i sembla que verbalitzar-ho sigui estrany. Però si fa anys que estalvies, has invertit bé i t’ho pots permetre, per què no comprar-te un Ferrari o anar al Festival de Cinema de Toronto, si és el teu somni? L’objectiu dels diners, al capdavall, és viure i aprofitar el temps que tenim. Per això, el llibre anima a gastar amb sentit i sense culpa, perquè la vida és curta i els diners són només una eina per gaudir-la.
