Teresa Canas
Vas néixer a Sant Cugat el 1946, al carrer Major. Com definiries la teva infantesa i joventut en el Sant Cugat d’aquella època?
Ho enyoro. Enyoro poder sortir a jugar al carrer. Anàvem a collir raïm amb el carro i el trepitjàvem just davant de casa… ara tenim un Sant Cugat de 100.000 habitants, quan jo vaig néixer n’eren 8.000. Vivia en una casa de poble que es trobava al costat de la perruqueria Anita, la de referència, allà on ara hi ha el Blue Moon. Hi teníem la cuina, la llar de foc, i el pati continuava fins al carrer Migdia. A la primera planta hi havia una sala enorme, amb quatre habitacions per banda, i a dalt hi havia les golfes, on el pare feia d’enquadernador.
Éreu vuit germans. Ara només en quedeu sis…
Sí. Ara que han fet això de TV3, el meu germà gran va morir fent la mili. No en sabem les causes de la mort. A l’autòpsia van dir que era un virus fulminant, sabem que a la nit es va trobar malament, que el van portar a l’infermeria i que, l’endemà, ja no es va despertar. La veritat és que es van portar molt bé amb nosaltres, els pares, quan van anar allà, el van vetllar tota la nit, vull dir que molt bé, però… tenim dubtes.
Com et va marcar créixer en una família tant nombrosa?
Amb moltes coses positives i moltes negatives. Positives perquè, encara ara, amb els meus germans ens reunim entre dues i tres vegades l’any, estem molt ben avinguts, i això no es paga amb diners, tot i que n’hi havia molt pocs, a casa. Això també et marca, perquè no pots fer tot allò que t’hagués agradat fer. Als 14 anys jo ja treballava, sempre he anat estudiant i treballant i, per tant, això és una cosa, entre cometes, negativa.
De fet, amb 14 anys vas entrar a les oficines d’una fàbrica tèxtil a Sant Cugat. Com recordes aquella primera experiència laboral?
Era una nena. Estava a les oficines, però feia d’enllaç amb la fàbrica de telers, que feia un soroll d’espant. El meu pare era amic del senyor Castelló, de la Tintoreria Castelló de Sabadell, i m’hi va aconseguir una feina una mica millor. Va ser la tintoreria que es va emportar la riuada, vam arribar un dia i no hi havia fàbrica. Se’n va fer una de nova, però ja es va quedar l’anècdota. Treballar aquí en aquesta edat em va donar l’oportunitat de començar a estudiar a l’Escola de Comerç de Sabadell i hi vaig fer el professorat mercantil.
També vas fer magisteri. Què és el que t’empenyia a continuar estudiant quan ja tenies una feina?
Magisteri ho vaig fer que ja estava casada i tenia fills. Havia de veure què podia fer, i magisteri m’ho podia compaginar bé. Després també vaig fer un any i mig de geologia, però ho vaig deixar, i després em vaig llicenciar a l’Institut del Teatre. Va ser el meu home qui em va dir d’anar-hi, perquè tota la vida n’havia volgut fer. A mi em feia por, perquè ja era gran, i el primer any em vaig presentar a les proves d’accés sense haver-me preparat gaire. Evidentment, no vaig entrar, però l’any següent, m’hi vaig tornar a presentar i sí que ho vaig aconseguir.
Quan et vas casar vas anar a viure a Sants. Com va ser aquest canvi de marxar a la ciutat?
Vaig sortir d’un clan per entrar en un altre, perquè el meu ex eren sis germans, i tots vivien al mateix bloc. Hi vaig viure molt bé. Evidentment, enyorava Sant Cugat, venia molt a veure els pares i hi vaig continuar vinculada, però sí que em vaig posar a fer teatre a Sant Medir, a la Coral Sant Medir, al Centre Social de Sants… a tot el que era cultural dins el barri. Aleshores, per això no vaig notar tanta diferència.
A Barcelona vas començar a exercir de mestra, primer a l’Escola Orlandai, de Sarrià, i després a l’Escola Proa, de La Bordeta. Què significava per a tu, ser mestra? Era vocacional?
Bé, jo no diria que fos vocacional. M’agradava, evidentment, però hi vaig estar poc temps. Després vaig muntar un centre d’estudis, i aquest sí que em va durar molt. Hi tenia molta gent fent repàs, els estius potser hi havia entre 40 i 50 nanos. Aquí hi van començar a treballar el meu fill i la meva filla i, a més, agafava altres professors. Em semblava que, a través del centre, podia ajudar més la gent, perquè en una escola t’has de dedicar a tots els 30 o 40 alumnes, però amb el centre d’estudis podies fer-ho molt més personalitzat, i això em va agradar molt.
El teatre és una vocació primerenca o va ser una descoberta posterior?
Quan jo vaig començar a fer teatre, el meu pare era el director de l’Agrupació Teatral Maragall. Jo vaig fer de nen Jesús als Pastorets, només et dic això. Després vaig fer de pastora, i després vaig fer teatre a l’Agrupació Teatral Maragall, també a Esplugues, a Sant Medir… sempre he fet teatre. El dia que deixi de fer-ne és que ja hauré acabat. Quan vaig anar a l’Institut del Teatre vaig ser àvia. Jo diria que soc de les persones més grans que hi han estat, i clar, això va fer que em fes amiga dels professors.
Després de la separació amb el teu home vas tornar a Sant Cugat. Com va ser aquest retorn?
Va ser molt difícil, perquè vaig agafar dues maletes, quatre nens i me’n vaig anar de casa. Sí que és veritat que el meu ex em passava uns diners pels nens, però quan aquests anaven fent 18 anys, ja no me’n passava. El que sí que els pagava era la universitat. Vaig tenir la gran sort que un amic meu, el Joan Sotorres, em va preparar tots els papers perquè jo pogués demanar un pis de Promusa, i llavors me’l van donar.
Ha estat complicat combinar la teva faceta més personal amb la familiar?
No. Penso que, a part de tot el que feia de teatre i cultura, també m’he dedicat molt als nanos. No m’ha costat gens. I ara també vaig dos i tres dies a la setmana a buscar els nets a l’escola, els porto a rítmica, a l’Esbart Mediterrània, a futbol, a hoquei… no puc estar sense ells.
T’ha quedat alguna cosa pendent?
M’hauria agradat fer un rally. Quan érem joves, cap a l’any 70 o 80, érem una colla d’amics i un d’ells tenia cotxe, i de vegades anàvem a l’Arrabassada a fer carretera. Per tant, un rally m’agradaria, però un en el qual jo pogués córrer i que no em vingués ningú en contra. És una tonteria, però sí, sempre ho he dit. La resta d’aficions les he complert, pràcticament, totes.
O sigui que et sents satisfeta?
Molt. Aquests dies, el meu gendre va fer 50 anys i ens vam ajuntar tota la família, uns 30 o 40. I també vam fer un dinar de Canas, que en som molts, vam haver de llogar un lloc i tot. Jo, veient-ho, vaig pensar que això valia totes les pessetes del món. Estic totalment satisfeta amb els nanos, amb els nets… no tinc cap queixa.
