Tijan Konteh
Vas néixer a Nyamanari, a Gàmbia, però tu has crescut a Catalunya. Te’n recordes de quan vas marxar de Gàmbia?
Sí, vam marxar conjuntament amb la meva mare. El meu pare ens va portar aquí quan jo tenia uns 8 o 9 anys. De Gàmbia en tinc alguns records, encara, molts s’han esborrat, però d’altres encara els tinc presents.
Has viscut en ciutats com Vic, Olot, Manresa, Dakar, Oslo… i el 2023 arribes a Sant Cugat. Què et porta a fer aquest pas i com ha estat la teva adaptació a la ciutat?
Va ser per diversos motius, però un d’ells va ser perquè volíem donar-li un impuls a l’AJAC. Vam venir amb la meva parella, que aleshores ens estàvem coneixent allà a la Garrotxa.
La teva família continua molt vinculada a Catalunya i a l’Àfrica, no?
Sí. A Catalunya hi tinc els pares i els germans i germanes que han nascut aquí. Som cinc germans en total. La família viu a Vic. A l’Àfrica hi tinc una germana gran, l’àvia, els cosins i la resta de l’arbre genealògic. Sempre que podem anem a visitar-los.
Vas estudiar comerç i màrqueting, comerç internacional. Quan vas descobrir el teu interès per l’economia social i solidària?
Vaig estudiar comerç, sobretot, per buscar una manera d’ajudar la família, i una de les que veia possibles era el fet d’emprendre un negoci. El punt en què em vaig adonar que m’interessava l’economia social i solidària va ser durant una excursió a La Fageda. Vaig descobrir el seu projecte, que treballen amb gent amb diversitat funcional, i em va semblar molt maco, una fórmula per mirar de resoldre problemes a través del comerç i l’economia. En aquell moment també tenia l’inquietud que hi havia molt jovent que no va tenir la mateixa sort que jo i que van haver de venir cap aquí arriscant la seva vida, igual que el meu pare. Per mi, el projecte de La Fageda era una mica la connexió amb tot això.
De petit somiaves en ser emprenedor i ajudar la teva comunitat. Quan vas començar a veure possible aquest objectiu?
Els primers anys em sentia un somiatruites, perquè per les condicions que tenia era molt difícil poder-ho arribar a realitzar. Però a vegades la vida dona voltes i veus que la gent s’interessa i et dona un cop de mà perquè ho puguis arribar a complir. A poc a poc vas fent aliances, teixint xarxa, i a poc a poc hem anat construint aquest somni.
La migració és una experiència que t’ha marcat profundament. El teu pare i molta altra gent ho han hagut de fer de manera clandestina, jugant-se la vida. Com ha influït en la teva manera d’entendre la societat i aquest compromís social?
Ho he tingut molt present des de petit, tant amb la història del meu pare com amb la de molts amics que havien vingut d’aquesta forma i m’explicaven les experiències que havien hagut de passar per arribar aquí. Hi va haver una època, quan érem a Manresa, en què la meva família vam patir dificultats econòmiques, els meus pares no tenien feina. El meu pare va haver de marxar a França, amb família que tenim allà, per mirar de trobar alguna cosa, i jo també vaig marxar per donar un cop de mà. En el meu cas, però, vaig marxar a Noruega, on tenia un amic proper, i vaig anar a provar sort. Era molt jove i tenia molt desconeixement de com funcionava tot plegat, i el fet de no tenir nacionalitat espanyola ni tampoc el permís de residència allà va fer que, al cap d’un temps, se’m deportés a Gàmbia. Hi vaig estar vivint un any, veient les dificultats i les mancances que tenen, i valorant les oportunitats que tenia aquí. Tot allò em va portar a entendre la realitat de per què el meu pare va decidir sortir d’allà i per què molts joves decideixen prendre aquest camí. Fins i tot jo mateix vaig arribar a pensar en la possibilitat d’agafar una pastera per tornar.
I quan vas tornar?
Amb l’ambaixada, a través de molts tràmits, al final se’m va permetre tornar amb un visat i recuperar el meu NIE. Aquesta aventura va ser un punt d’inflexió a la meva vida.
No fa gaire que ets a Sant Cugat, però ja estàs vinculat a entitats com la Unipau, Cal Temerari, la Xarxa Solidària… quin és el teu paper en tots aquests espais?
Aportar el que pugui. Estar aquí a Sant Cugat per mi ha estat una oportunitat molt gran, una millora tant a nivell personal com professional en tots els àmbits, i li estic molt agraït a la ciutat. Per això, per mi és important mirar de retornar-li l’agraïment d’alguna manera. Per exemple, amb la Unipau hi col·laboro com a dinamitzador juvenil. Al llarg d’aquest any hem estat desenvolupant un projecte que es diu Teixint Xarxes que treballem en diversos instituts de la zona, i hi puc aportar la meva mirada i la meva experiència per mirar de sensibilitzar, sobretot al jovent, que pensem que són el futur, i que a vegades hi poden haver barreres entre diferents cultures i realitats.
Com neix l’Associació de Joves Africans de Catalunya (AJAC)?
Va ser després d’haver viscut el tema de La Fageda, que vam dir ostres, hem de buscar unir-nos com a joves afrodescendents i mirar de fer una estructura d’aquest tipus. Això van ser una mica les arrels. El 2018 ens vam consolidar com a grup, però els inicis van ser cap al 2012-2013.
Hi ha molt jovent que arriba aquí nou, i pensem que una entitat com la nostra pot ajudar molt en la seva integració, ja que nosaltres tenim l’idioma autòcton d’Àfrica, i alhora el català o castellà d’aquí, i també ens hem anat enxarxant amb diverses organitzacions d’inserció, facilitant el fet d’aconseguir feina. Alhora també pensem en l’arrel del problema, aquesta migració forçada, i en com podríem aconseguir crear una estructura, crear llocs de feina per a aquests joves allà.
Quins diries que són els principals reptes dels afrodescendents aquí a Catalunya?
Jo diria que és la identitat. A alguns de nosaltres ens ha costat poder-nos crear una identitat pròpia, d’acceptar que som un híbrid. T’has de formar el teu jo, acceptant que tens part d’una cultura, que tens uns arrels que també s’han de valorar i s’han d’acceptar, que formen part de tu i que, alhora, ets d’aquí, has crescut aquí i formes part d’aquesta societat, i que hauria de ser un orgull per nosaltres.
Quin tipus de projectes teniu a l’Àfrica?
Actualment estem col·laborant amb diverses organitzacions que es dediquen a col·laborar amb països africans i creiem que el nostre perfil d’entitat els pot ajudar en el desenvolupament de moltes de les activitats que es realitzen. Alhora, nosaltres també emprenem iniciatives com el projecte Kantora, amb el qual desenvolupem la comunitat de la regió de Kantora, a Gàmbia, a través del futbol.
Quin somni t’agradaria complir?
Mirar d’aportar alguna cosa a aquesta terra que m’ha acollit a mi i a la meva família, que ens ha donat una oportunitat a tots nosaltres. I, alhora, poder contribuir a mitigar tot aquest problema migratori, que les persones tinguin altres alternatives que no pas haver de pujar a una patera o ficar-se al desert i arriscar la seva vida.
