En el món de la música, el primer que hi veiem tots són els artistes, els que donen la cara sobre els escenaris, però al seu darrere hi ha un munt de gent treballant perquè cadascun d’aquests espectacles surti bé i no hi hagi res fora de lloc. Una de les figures que fa que tot això sigui possible és la del promotor musical, i Tito Ramoneda, sens dubte, s’hi ha sabut guanyar molt bé la vida.
El 1988 va fundar The Project, juntament amb Joan Roselló, que amb els anys s’ha convertit en una de les principals promotores de concerts del país. Abans, però, ja havia treballat amb una altra gran companyia del sector, Doctor Music, i des de sempre havia tingut molt clar que es volia dedicar en aquest món. Per a ell, haver aconseguit tirar endavant una empresa com The Project i fer-la créixer fins a l’actualitat és un motiu d’orgull, i se sent molt afortunat de poder-se dedicar al que li agrada: “jo vivia, i encara visc, aquest món des d’un punt de vista passional. Crec que soc un privilegiat, no deixo de dir-ho, agraeixo que la vida m’hagi donat l’oportunitat de dedicar-me a una cosa tan maca com és fer feliç a la gent gràcies a la música en directe”.
Els inicis de The Project
Tito Ramoneda recorda els inicis de The Project com una època molt intensa. El primer concert que van gestionar va ser el de Chet Baker a la sala Zeleste, de Barcelona. El van seguir Duncan Dhu, El Último de la Fila i Mecano, aquests dos últims a La Monumental. A aquests grans concerts s’hi va afegir, més endavant, la gestió del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, un festival que considera que forma part de l’ADN de l’empresa i del seu propi. De fet, ell mateix es considera un apassionat d’aquest estil musical.
A aquest se n’hi han anat afegint d’altres com el Porta Ferrada, el Guitar Barcelona, l’Idílic o el Maleducats, entre d’altres, i ha anat sumant artistes de tots els estils i gustos. De fet, recorda amb satisfacció la sort d’haver conviscut i treballat amb músics com Miles Davis, Ray Charles, James Brown, Nina Simone, Paco de Lucía o Chuck Berry, encara que aquest últim reconeix que no va ser una gestió fàcil, a causa dels mals comportaments de l’artista. En general, però, considera que ha viscut una quantitat enorme de bones experiències.
El productor explica que la manera de treballar d’ara i la de fa quatre dècades no té res a veure, però el que és clar és que hi ha tot un equip al darrere vetllant perquè tota la feina estigui ben feta. “Hi ha d’haver una gestió mil·limètrica”, des de la venda d’entrades fins a la preparació de la sala o l’estadi on es faci el concert. Recorda, a més, que no tenen “una indústria de cadires”, sinó que treballen amb éssers humans i amb tot el que això implica, les seves il·lusions, les seves pors i els seus neguits, uns factors que s’han de tenir en compte a l’hora de preveure possibles entrebancs.
Per a Tito, “un bon promotor és aquell que aconsegueix que l’aforament de l’espai on toca l’artista estigui ple, sigui un club o sigui un Estadi Olímpic”.
El fenomen Oques Grasses
Un dels artistes a qui han fet de promotors des de The Project ha estat Oques Grasses. El grup osonenc ha fet història recentment en omplir quatre Estadis Olímpics, després d’anunciar que se separen i que aquests seran els últims concerts que faran. Les entrades per a la primera data es van esgotar en 21 minuts; la segona, que segons Ramoneda no estava prevista, es va esgotar en 19 minuts, i els altres dos concerts es van esgotar en 40 minuts: “era surrealista, no he viscut alguna cosa així en 40 anys”.
Per al promotor, el fenomen d’Oques Grasses demostra com és de gran Catalunya i la música feta en català, i afirma que n’hem d’estar molt orgullosos. Afegeix que, malgrat que es parlava de FOMO o de revenda d’entrades, “no es venen els estadis així si no hi ha al darrere un munt de gent que vol estar al costat d’una banda que és històrica”.
Sant Cugat, al cor
Tito Ramoneda ha viscut durant anys a Sant Cugat, però ara, per feina, ja no és així. Explica, però, que li agradaria tornar i que ho enyora. Malgrat tot, però, hi continua mantenint una vinculació molt gran, ja que qui sí que hi viu és el seu fill. A més, manté una relació professional de molts anys amb el Teatre-Auditori, on sempre intenten fer alguna parada obligatòria amb el Festival de Jazz de Barcelona o amb altres projectes de futur que no ha volgut revelar. El que té molt clar és que vol continuar mantenint la vinculació amb la ciutat i garantir que hi continua arribant música perquè la gaudeixin els santcugatencs.
