Després d’haver estat família d’acollida dues vegades, el santcugatenc Jerónimo González ho té clar: “el mal funcionament de l’administració em fa descartar un altre acolliment d’urgència”. La prolongació de les estades més enllà dels sis mesos estipulats, els canvis sobtats de custòdia i la impossibilitat de la família d’acollida de postular-se com a família adoptiva són les principals disfuncions que González ha trobat en el sistema després de les seves dues experiències com a família acollidora. Cugat Mèdia n’ha parlat amb ell amb motiu del Dia Mundial de l’Acolliment Familiar, que es commemora el 31 de maig.
Ampliant el concepte de família
González va conèixer la seva dona Laia Travesset en l’àmbit del voluntariat i tots dos sempre van tenir clar que, a banda de fills biològics, volien oferir la possibilitat a altres criatures de créixer en un entorn més segur que un centre residencial. Van començar amb l’acolliment de caps de setmana del Cristian, de nou anys, a qui, poc després, arran del naixement de la seva filla Nora, van decidir acollir de forma permanent. Amb l’arribada del Nil, que actualment té quinze anys, van acabar de completar la família.
Malauradament, la Nora va morir després d’una llarga malaltia i això va fer, uns anys més tard, que la família es plantegés fer un nou acolliment, en aquest cas, d’urgència. Així va ser com l’Omaima, de només nou dies, va arribar a casa seva.
Només començar ja es van trobar la primera dificultat, ja que les famílies d’acollida d’urgència no tenen dret a permís de naixement i cura de menor. Per això van decidir que ell aturaria la seva activitat com a autònom per fer-se càrrec de la petita.
Una “urgència” de 19 mesos
Els acolliments familiars d’urgència són una mesura dirigida principalment a menors de sis anys per evitar l’ingrés en centres residencials mentre es valora la situació de l’infant i es decideix una mesura de protecció definitiva. Tot i que està estipulat que la seva duració sigui, com a màxim, de sis mesos, els entrebancs burocràtics fan que actualment la durada d’aquest tipus d’acolliments sigui de 15 mesos de mitjana.
En el cas de la família González Travesset, tot i que ràpidament es va localitzar una tieta de l’Omaima que se’n podia fer càrrec, l’acolliment es va allargar 19 mesos. “Això és el que ens ha fet patir més, perquè sabem que com més temps està la criatura amb la família d’acollida, més risc hi ha, en un futur, de trauma per separació”, lamenta el santcugatenc.
Un trauma que, en opinió de González, es pot veure agreujat pels protocols de l’administració a l’hora de traslladar (o ‘acoblar’, com s’anomena habitualment) la criatura a la família biològica o adoptiva. “Després d’haver-se estat un any o un any i mig amb la família d’acollida, despatxen la criatura en només cinc dies, i pretenen, almenys en el nostre cas, que les trobades amb la nova família es facin sense l’acompanyament de la família d’acollida, que són els únics referents que tenen aquestes criatures”, denuncia el santcugatenc.
Lluitant contra els protocols “sense sentit”
Gràcies a la seva insistència, van aconseguir fer una transició més llarga, de 20 dies, i estar presents en el moment d’introduir l’Omaima i la tieta, per tal que la nena, que tenia poc més d’un any i mig, veiés que es tractava d’una persona de confiança. En canvi, tot i que la tieta vivia al Marroc, l’administració no els va permetre fer-hi vídeotrucades prèvies per afavorir el vincle entre elles abans de la trobada física.
A més, l’administració tampoc és partidària que la família d’acollida mantingui el contacte amb la criatura una vegada aquesta ha tornat amb la família biològica o ha estat adoptada. “Ells volen que el traspàs de la criatura sigui el més ràpid possible i que no hi mantinguis cap vincle, però després de parlar-ne amb psiquiatres i psicòlegs, sabem que això no té cap sentit”, assegura González. En el seu cas, volen mantenir la relació i, de fet, ja han anat a visitar la nena a la seva nova casa, al Marroc, on han pogut comprovar que “és molt feliç i molt estimada”.
De família acollidora a família adoptiva
Paral·lelament, González està lluitant activament per aconseguir que les famíles acollidores d’urgència es puguin postular com a família adoptiva, en cas que l’administració decideixi que la criatura no pot tornar amb la seva família biològica. Gràcies a la seva experiència com a advocat, ha participat en una proposta legislativa que actualment s’està debatent al Parlament de Catalunya per donar prioritat a les famílies d’acollida d’urgència que vulguin esdevenir la família adoptiva de l’infant acollit. “Per l’interès de la criatura, el millor és evitar que aquesta vagi saltant de família en família”, conclou el santcugatenc.
