Quan un govern arriba a l’equador del mandat, encara pot apel·lar a les dificultats heretades o al temps necessari per posar en marxa els seus projectes. Però quan queda menys d’un any perquè aquest finalitzi, ja no és el moment de les promeses. És el moment dels resultats.
I, malauradament, si alguna cosa defineix aquests tres anys i escaig de govern a Sant Cugat és la gran distància entre els anuncis i la realitat.
No es pot dir que hagin faltat plans estratègics, presentacions o grans titulars. N’hi ha hagut molts. El problema és que la majoria no han acabat transformant el dia a dia dels santcugatencs. La ciutat continua arrossegant els mateixos problemes que tenia fa tres anys: carrers amb dèficits de manteniment, dificultats creixents per accedir a un habitatge, una mobilitat sense resoldre, equipaments insuficients i una administració incapaç d’executar les inversions que ella mateixa pressuposta.
Un dels exemples més evidents és la neteja. Fa gairebé un any va entrar en vigor un nou contracte que incrementava el cost del servei de 8 a 13 milions d’euros anuals, un augment superior al 60%. Se’ns va prometre més contenidors, més maquinària i més freqüència de neteja i, certament, és així, però la percepció ciutadana del servei de recollida continua sent baixa. Per què? Contenidors plens perquè són més petits que els antics i brossa a terra fora dels contenidors, especialment els caps de setmana.
El mateix passa amb el manteniment urbà. El govern va presentar un pla fins al 2030 amb una inversió de 3,5 milions d’euros anuals, però al mateix temps reconeixia que no seria suficient per solucionar les més de 30.000 incidències de mal estat existents a carrers i voreres. És a dir, ja naixia insuficient. Aquesta manca de manteniment també és visible als equipaments municipals. Les queixes dels treballadors de les biblioteques o les deficiències que pateixen moltes instal·lacions esportives són només alguns exemples d’una realitat que no es pot continuar amagant.
En l’àmbit econòmic, el govern presenta els comptes municipals com un èxit. És cert que la situació és millor que el que va deixar el govern anterior. Però convé explicar per què. El superàvit és conseqüència, principalment, perquè una part molt important del pressupost senzillament no s’executa.
Les xifres són prou significatives: L’any passat només es va executar aproximadament una quarta part de les inversions previstes. Dels 35,7 milions pressupostats només se’n van executar 8,76. En total, més de 40 milions d’euros van quedar sense invertir. Hi ha carrers que no s’arrangen, equipaments que no es construeixen i serveis que no es reforcen. No perquè faltin diners, sinó perquè falta capacitat d’executar-los.
Aquesta incapacitat queda encara més evidenciada quan el mateix interventor municipal adverteix que molts projectes no estan prou definits i que la plantilla continua acumulant més de vuitanta places vacants. Sense recursos humans i sense planificació és molt difícil transformar els pressupostos en realitats.
Mentrestant, la pressió fiscal sobre els santcugatencs continua augmentant. El govern insisteix a presentar-ho com una congelació d’impostos, però la realitat és que, si la càrrega fiscal no ha crescut encara més, és perquè la majoria dels tributs municipals ja es troben al límit legal. Tot plegat arriba en un moment en què el mateix Baròmetre Inclusiu constata que cada vegada més famílies tenen dificultats per arribar a final de mes. Els ciutadans compleixen amb les seves obligacions fiscals; el mínim que poden exigir és que l’Ajuntament gestioni aquests recursos amb eficàcia.
Si hi ha un àmbit on aquest mandat mereix una qualificació especialment negativa és l’habitatge. Després de tres anys, no existeix cap resposta estructural per facilitar que els joves puguin quedar-se a viure a la seva ciutat. Només hi ha previstos 137 habitatges per a joves fins al 2029, una xifra clarament insuficient. Els grans projectes anunciats, com Can Ametller o del Golf de Sant Joan, són actuacions a molt llarg termini que no resoldran el problema actual.
La mobilitat tampoc ha experimentat els avenços que Sant Cugat necessita. Els grans debats han girat al voltant de la Zona de Baixes Emissions o de la futura vianalització dels Quatre Cantons, mentre continuen pendents decisions estructurals per descongestionar els punts conflictius de la ciutat. Encara esperem la implantació de les zones Kiss&Go aprovades pel Ple fa més de dos anys, l’arribada del servei AMBici i una millora real del transport públic intern.
En sanitat, el creixement de la ciutat continua sense anar acompanyat dels equipaments necessaris. Continuem reclamant un hospital de referència amb capacitat suficient, un quart CAP que descongestioni els actuals i una nova àrea bàsica de salut. També és preocupant la situació de la gent gran. Sant Cugat disposa d’una única residència pública amb només 68 places per a més de 14.000 persones majors de 65 anys. És evident que aquesta oferta no respon a les necessitats d’una ciutat que no deixa de créixer.
Una situació semblant trobem en l’esport. El govern no ha complert els compromisos electorals més importants: ni els dos milions d’euros addicionals al pressupost de l’àmbit, ni l’increment de les subvencions a les entitats, ni la construcció de noves instal·lacions esportives (el nou pavelló de la rítmica és herència del govern anterior). Els clubs continuen reclamant més diàleg, més transparència, més planificació i menys improvisació. Malauradament, el Pacte de Ciutat per l’Esport que vam proposar des del Partit Popular va ser rebutjat.
En definitiva, després de tres anys de mandat, el temps dels anuncis ja s’ha acabat. I ara no servirà de gaire intentar concentrar en els últims mesos tot allò que no s’ha estat capaç d’impulsar durant la resta del mandat. Els santcugatencs mereixen una ciutat governada amb planificació, constància i capacitat d’execució, no una cursa d’última hora marcada per la proximitat de les eleccions.
Perquè governar no consisteix a acumular inauguracions quan s’acosta la cita amb les urnes. Governar és complir els compromisos durant tot el mandat. I és precisament això el que, malauradament, ha faltat en aquests darrers tres anys
