Imagino que tothom veu el món i analitza les coses en funció d’allò que som o coneixem. En el cas de l’habitatge, del gravíssim i creient problema de l’accés a l’habitatge, trobo molt a faltar la visió dels economistes, la veritat.
A veure: quan un producte s’encareix, en general, és perquè hi ha més demanda que oferta en un temps i espai determinats. En el cas que tractem el que observa tothom és que a l’entorn metropolità, com més a prop som de Barcelona més alts són els preus, però a la que t’allunyes una miqueta el problema és l’invers, sembla que hi ha fins i tot risc de desertització a nombrosos pobles o comarques a distàncies curtes, que formarien part de qualsevol context metropolità de qualsevol capital occidental. Som el país europeu on més gent viu en pisos en lloc de cases i l’entorn de Barcelona acull 13 dels 15 Km2 més densos d’Europa. Els costos de congestió són enormes.
No ho veiem? Tenim un problema gravíssim d’excessiva concentració de la demanda en un perímetre massa petit entorn Barcelona. En paral·lel, arriba més i més població que tensiona més i més la demanda. El sòl s’encareix, la població que més pateix és expulsada generant un problema social cada cop més greu a molts municipis de la tercera i quarta corona.
Per què passa, això? Evidentment, per manca de bones connexions viàries i ferroviàries provocada per la combinació dels dos elements de sempre: la no inversió estatal i el dèficit fiscal Catalunya – Espanya.
Malauradament, el diagnòstic general i el pla de mesures és desencertat, o almenys incomplet. La millora de les comunicacions no en forma part, ni tampoc plantejar per exemple polítiques tarifàries invertides (en desplaçaments quotidians, com més lluny més barat) per afavorir una millor distribució de la demanda (de la gent). No, només es planteja més construcció, més densitat, més alçades… més costos de congestió.
A Sant Cugat ho tenim clar, des de fa molt: la qualitat de vida i les oportunitats de la gent depenen en bona mesura de la distribució d’usos del sòl entre residencial, terciari, industrial i protegit i de l’urbanisme a escala humana, de si gaudim o no d’edificis a 4 vents, de parcs i jardins, d’exposició eòlica i solar… És clar que hem de resoldre el problema de l’accés a l’habitatge: és inadmissible el que està passant, la dificultat extrema per emancipar-se, veure’s obligat a migrar en cas de separació o divorci, per sotracs econòmics o en cas de viduïtat… no pot ser. Però és essencial diagnosticar bé per adoptar les mesures adequades.
D’aquí la importància de les polítiques públiques d’habitatge, que en essència s’han d’orientar a fer possible que la nostra gent no hagi de marxar, la que ostenti un nombre suficient d’anys d’empadronament, 10 tal com hem proposat en lloc dels 3 que marca ara la llei. Polítiques de promoció pública que haurien de generar el mínim creixement possible, raó per la qual són tan convenients sobretot en sòl públic com ara a Can Camps, sense descartar, ans al contrari, la resta de les promocions ja previstes que van fent el seu procés.
El cicle és lent, però les decisions del govern local són les adequades, Sant Cugat assolirà el seu objectiu de gaudir d’un alt percentatge d’habitatge de lloguer de titularitat pública amb el qual contribuir a millorar les coses per a la seva gent. Però no n’hi ha prou, les administracions més grans han d’entendre millor el problema i actuar en conseqüència. Per aquí passa la solució estructural.
