L’equip d’arquitectes que van dissenyar la nova casa consistorial va haver d’enfrontar-se al repte de l’espai urbà circumdant.
D’una banda, l’element vertical que forma l’hotel. De l’altra, la rotunditat dels diferents cossos que integren la zona esportiva. Encara una tercera, la presència d’una amplia plaça frontal, de la qual el nou edifici seria el teló de fons. Gairebé un problema d’urbanisme barroc. El resultat és prou atractiu. La composició presenta una marcada horitzontalitat que el singularitza, alhora que la seva alçada reduïda obre una finestra al cel de migdia. Tanmateix, la claredat de les seves línies arquitectòniques i l’harmonia rítmica de la segmentació de la façana, resten alterades per la ubicació vista en la coberta d’alguns elements tècnics. Tot i la seva localització puntual i la puresa geomètrica de certs volums afegits, el fet és que la seva presència, observada des de la vorera contrària, causa un estrany impacte visual que desestabilitza tot el conjunt i reclama una solució estètica molt més acurada. La gran sorpresa ha estat que, en lloc d’aportar una millora al conflicte, barroerament s’ha instal·lat una tanca de xarxa metàl·lica de dimensions exagerades entorn els citats elements, com si fos un antic colomar. El seu efecte sobre la façana és senzillament demolidor i en lloc de resoldre la qüestió, l’ha complicat, constituint una de les pitjors agressions a la bellesa arquitectònica que s’hagin vist en aquesta ciutat. Cal pensar que tot plegat no és sinó una cosa provisional, a l’espera de resoldre una evident imprevisió de projecte, que no va tenir en compte l’obligada necessitat i presència dels elements tècnics. Perquè, si no és així, al marge de la lletjor que haurem de suportar els soferts ciutadans, i que el desqualifiquen pel qualsevol premi d’arquitectura, on restarà l’autoritat moral del consistori per imposar criteris estètics que millorin la imatge de la ciutat? DOMÈNEC MIQUEL (19/01/08) President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
