Sant Cugat és una ciutat millor que el govern que la dirigeix. Ho diu fins i tot l’Observatori Sociològic: la ciutadania puntua amb un 8 el fet de viure-hi, però deixa el govern en un 5,5. I no és perquè la ciutat funcioni sola. Funciona perquè hi ha treballadores públiques que sostenen els serveis, entitats que omplen els carrers, barris que s’organitzen i molta gent disposada a defensar-la.
Després de tres anys de mandat, el patró del govern de Junts i ERC és prou clar: no escolta fins que els problemes esclaten, reacciona tard i dedica massa esforços a controlar el relat. L’estat d’una ciutat no es mesura només pels projectes que s’anuncien o per la imatge que es projecta. Es mesura per si la gent hi pot viure, si té garantits els seus drets i si pot participar en la vida col·lectiva.
L’habitatge és l’exemple més evident. El lloguer mitjà s’acosta als 1.500 euros i comprar un pis queda fora de l’abast de bona part de la població. És una crisi de país, però a Sant Cugat també és el resultat d’un model que durant anys ha pensat més en qui hi vol invertir que en qui hi vol continuar vivint.
El govern repeteix que l’habitatge és la seva prioritat, però una prioritat es demostra amb decisions. Els 35 habitatges de Benet Moxó són una bona notícia, però no poden amagar els projectes que s’han reduït, eliminat o endarrerit, ni la manca de mesures valentes contra l’especulació i els grans tenidors.
El cas de Promusa és encara més greu. L’empresa municipal hauria de protegir la gent de l’expulsió, però moltes llogateres han hagut de conviure amb humitats, avaries i una sensació d’abandonament. Si el govern ha necessitat les denúncies de les veïnes, que la CUP piqués portes i que el problema arribés als mitjans per descobrir l’estat del parc públic, és que no l’estava cuidant. Arribar després del desastre no és gestionar: és anar a remolc.
Mentrestant, s’acumulen grans anuncis sobre el mapa, amb Ca n’Ametller com a principal promesa de futur. Però és un dels darrers grans sectors de la ciutat i no podem deixar que el mercat privat decideixi què s’hi construeix i per a qui, com sembla que s’encamina la proposta del govern. Cal garantir habitatge públic i de lloguer assequible permanent, així com els serveis, els equipaments i la mobilitat necessaris. Una ciutat d’èxit no és la que dibuixa milers d’habitatges sobre un plànol, sinó la que utilitza totes les eines disponibles perquè la gent no hagi de marxar. I, durant aquest mandat, no hem vist cap mesura a l’alçada de l’emergència que vivim.
Aquesta ciutat que expulsa per motius econòmics tampoc pot posar més obstacles a qui ja viu en la precarietat. L’enduriment del padró va en aquesta direcció: mentre cada vegada més persones viuen rellogades, en habitacions o sense un contracte convencional, el govern les tracta sota sospita en lloc de garantir-los drets. ERC no ha actuat com el contrapès transformador que prometia, sinó que ha avalat el rumb de Junts i després ha intentat posar pedaços a les seves conseqüències.
La mateixa desconnexió es veu en la relació amb les entitats, en una taxa de residus mal formulada i pitjor explicada, i en uns serveis municipals que funcionen al límit. Cultura al Carrer ha denunciat permisos que no arriben i criteris canviants. Les treballadores de Serveis Socials han hagut d’anar al ple a reclamar personal i recursos, i les biblioteques han anat a la vaga. El govern presumeix de bona gestió, però massa sovint actua només quan el conflicte ja és públic.
Aquest és el «model Sant Cugat» que Junts presenta com un èxit. Però cal preguntar-se: èxit per a qui i a costa de qui? Darrere d’una de les rendes més altes del país, gairebé una de cada quatre persones viu en exclusió social, una de cada sis viu en situació de pobresa i més de set de cada deu persones pobres tenen feina. No és una ciutat que fracassi per manca de riquesa, sinó perquè aquesta riquesa no es reparteix i perquè les polítiques públiques no corregeixen les desigualtats.
Sant Cugat no pertany al seu govern ni està condemnat a aquest rumb. Hi ha una ciutat viva que s’organitza, defensa els serveis públics, planta cara a l’especulació i construeix comunitat cada dia. Governar sempre implica triar quins interessos es protegeixen, a qui s’escolta i de quin costat es posa cadascú. Nosaltres ho tenim clar: ens posem al costat de qui vol continuar vivint aquí, dels drets de totes les persones que formen part de la ciutat i de la comunitat que sosté Sant Cugat cada dia.
