El 27 de gener, a la sala gran de l’Ateneu Santcugatenc, es va inaugurar l’exposició
L’acte inaugural va ser tot un èxit. Va reunir un centenar de persones. A part de l’explicació del perquè de l’exposició i de com s’ha fet, va haver-hi una conferència del professor de la Universitat d’Edimburg J.V. Saval i la cantada de set cançons per part de la coral Cantem les 40. Cal recordar que l’exposició ha estat una iniciativa del Memorial Manuel Vázquez Montalbán de Sant Cugat. L’explicació és molt fàcil, Manuel Vázquez Montalbán va ser una de les ànimes, potser la més significativa, de la revista en qüestió. Per tant, res millor que dedicar-li una exposició sobre la singladura d’un projecte tan atrevit i representatiu d’una determina etapa històrica. El que vull destacar, són un parell de qüestions. La primera, que aquesta exposició és el resultat d’un treball col·lectiu, que ha compaginat bones dosis de voluntarisme amb l’exigència d’una determinada professionalitat i, sobretot, rigor expositiu. A la iniciativa del Memorial Vázquez Montalbán s’hi ha sumat el Grup d’Estudis Locals, el qual ha ajudat en els aspectes històrics, i una munió d’iniciatives privades, en forma de mà d’obra, donació de documentació o aportació artística. I ho ha fet possible la col·laboració d’algunes institucions. Que avui un grup de persones s’embarquin en un projecte que exigeix mantes hores de dedicació altruista i que, a més, s’enfronta al risc del fracàs, ja que el resultat mai no està garantit, és quelcom que cal agrair. Són temps d’individualisme desbocat i manca de solidaritat. És per això que el fet adquireix gran rellevància. D’altra banda, com diu el títol de l’exposició, es tracta de fer una mica de memòria històrica. I d’un període capital per entendre la nostra realitat. La revista ‘Por Favor’ va ser contemporània a allò que hem denominat Transició, que no és altra cosa que el pas de la dictadura franquista a la democràcia. I ho dic amb tota la intencionalitat del món. Avui hi ha qui, des de la ignorància, la mala fe o la frivolitat, juga a fer creure que allò va ser una pífia, o quasi, que va consistir en una baixada de pantalons de les forces que lluitaven pel canvi. Res més lluny de la realitat. La Transició es va donar en un context extremadament difícil, l’exposició en dóna una idea i recorda, de pas, que la violència, de tot tipus, va ser-hi en tot moment present. La mateixa vida de la revista explica les dificultats del moment, va ser suspesa una vegada i una altra. Serà bo, com sembla que està previst, que l’alumnat de batxillerat hi passi una estona, mentre alguna persona amb criteri els hi explica tot plegat. Potser no surten amb les idees gaire clares, però almenys hauran tingut l’oportunitat de veure i fins i tot d’entendre, que les coses han estat (i són) molt més complicades del que a vegades pensem. JORDI CASAS és membre d’ICV
