El 2024 es van detectar prop de 2.900 casos d’abusos sexuals a infants, segons dades de la Generalitat. Això equival gairebé a 8 casos al dia. Les dades posen els pèls de punta, però Vicki Bernadet, supervivent d’abús sexual infantil, sosté que la societat mira cap a una altra banda quan es tracta d’aquest tipus de maltractament. L’activista valldoreixenca, presidenta de la fundació que porta el seu nom, rebrà aquest dijous el títol de filla predilecta de Sant Cugat en un ple extraordinari. Bernadet insta la ciutadania a fomentar l’educació sexoafectiva a les llars i a ser la primera a posar fi al tabú de les agressions sexuals a criatures. Per a Bernadet, el títol de filla predilecta és una oportunitat perquè Sant Cugat compleixi la voluntat de declarar-se ciutat lliure d’abusos sexuals. El ple es pot seguir en directe, a les 19h, a Cugat Mèdia.
Què representa el títol de filla predilecta de Sant Cugat?
Vaig anar a l’Ajuntament, em va citar l’alcalde, i aleshores, clar, jo pensava “Què he d’haver fet, quan em cita l’alcalde?”. Però la veritat és que quan m’ho va dir vaig sentir que no m’ho creia, perquè per a mi és molt, molt, molt important això perquè jo em sentia, després de 28 anys, em sentia santcugatenca, total. Però, clar, que arribi un moment en què realment, suposo que lliurement puc dir que soc santcugatenca, em feia moltíssima il·lusió, perquè… jo he anat rondant per molts llocs. Qualsevol persona de Sant Cugat se sentiria honorada, se sentiria molt feliç de rebre aquest reconeixement. Però és que en el meu cas va molt més enllà. I tindré oportunitat, suposo, de dir-ho el dijous, si és que em surten les paraules, que entenguin que aquest premi, suposo que per a tothom és una cosa diferent, però per a mi significa moltíssim, moltíssim.
És una manera de visibilitzar el compromís de Sant Cugat contra els abusos a la infància
Qualsevol cosa, qualsevol lloc, que doni a conèixer, que es digui, que es parli dels abusos sexuals, de les agressions sexuals, fan un gran favor al futur d’aquesta problemàtica, perquè només es canviarà si la gent en parla amb normalitat. No normal el fet, sinó la normalitat que som una societat on això passa. I que jo m’adono que la gent ignora les xifres dels abusos sexuals. I no només l’ignora, sinó que quan tu ho dius, fins i tot hi ha persones amb aquesta resistència, amb aquesta negació, que t’ho qüestionen. I per això dic que les estadístiques no les he fet jo, les ha fet el Consell d’Europa. És a dir, una de cada cinc criatures pateix abusos. I a més a més es creu que són moltes més. El que passa és que el silenci, el tabú, ho deixa com molt tancat. Endavant i a promocionar i a dir i intentar fer la taca d’oli que en diem nosaltres!
L’Ajuntament de Sant Cugat té el protocol d’actuació en situacions de risc i/o violència en la infància i l’adolescència. De fet, es va plantejar declarar la ciutat Sant Cugat lliure d’abusos sexuals.
Allò va quedar una mica pel camí perquè va coincidir amb les eleccions. Llavors, això canvia el ritme. No és que uns vulguin i els altres no. Fa 28 anys que vaig fundar la fundació i em trobo amb això, que si volem algun projecte, ens hem de donar molta pressa, perquè són quatre anys. Si tot el diàleg que tu fas, tota la gestió que tu fas per aconseguir això, si no aconseguim firmar això abans de les eleccions, podem trobar que després de les eleccions ha de començar de zero. Si un vol aquestes coses es poden solucionar… Teníem molt plantejat que Sant Cugat fos lliure d’abusos sexuals, el fet d’intervenir en tots els àmbits de la ciutat, salut, educació, en fi… Però van arribar a les eleccions i aleshores hi ha molta feina a situar-se, sobretot si hi ha canvis. Llavors, jo, de tota manera, continuaré demanant-ho. Ara tinc més…
En el ple extraordinari serà un bon moment per demanar-ho.
No sé si en aquest moment, però sí que ara tinc més autoritat (riu). Ja hi ha tres de municipis, que nosaltres a partir de l’ajuntament hem fet aquesta visió de programa global de la ciutat i que són ciutats lliures d’abusos i hem fet roda de premsa i tot, Molins de Reis, Sitges… Com a mínim ja tenim tres ciutats a Catalunya que s’han declarat ciutats lliures d’abusos sexuals on s’ha implicat l’ajuntament ajudant-nos a contactar amb tots els àmbits que tenen a veure amb nens i adolescents.
O sigui, que instem Sant Cugat a poder tirar-ho endavant.
Evidentment, evidentment, i estic segura que farà efecte.
Com podem ajudar una persona que ha patit abús sexual sense revictimitzar-la?
Quan tu saps que una família ha tingut una pèrdua molt important, fins i tot una criatura, també és dur, no? En canvi, som capaços, amb tot el dolor del nostre cor, d’anar i dir “ho sento moltíssim, qualsevol cosa que necessitis, si vols parlem-ne, si no, no”. Ens veiem capaços de fer això. Doncs és això, només. És que ens compliquem molt la vida, no?, amb aquest tema. La primera vegada que vaig sortir amb un article vaig perdre amics i després, amb el cap de molts anys, me’ls he trobat i em diuen: “No sabia què dir-te”. El fet de dir que no sabia què dir-te vol dir, i això encara passa avui, que no estem preparats ni conscients que això és una cosa que hauria d’estar naturalitzada com a societat per poder donar ajuda com qualsevol altra cosa. Perquè si ho veiem, els pares i mares es preocupen molt més per coses que no són el 20% de la població. O sigui, els abusos sexuals és el 20% de la població. I, en canvi, els pares es preocupen de coses que no arriben al 20%. No és proporcional la preocupació de totes les coses que tenim amb els fills. Llavors, el que hem de fer és arribar a què s’entengui que si és tabú, el fem tabú el fem nosaltres. No neix una cosa tabú. El tabú és perquè el fem nosaltres. Doncs el mateix que el fem, l’hem de treure.
La Fundació Vicky Bernadet va impulsar, amb altres agents, la plataforma Tolerància Zero contra els abusos sexuals infantils a l’església. Vau plantejar demanar al Parlament fer una comissió de la veritat.
No vam aconseguir el que vam voler, però sí que van augmentar els anys [de prescripció del delicte]. Però continuem lluitant per la nova prescripció perquè cada vegada tot el món està canviant això. Des de la perspectiva, fins i tot, científica, estadísticament parlant no és just que un abús que una persona pot recordar als 70 anys es quedi totalment penjat. Perquè aquesta víctima necessita el mateix reconeixement que els altres, és la mateixa ajuda que tothom.
Gairebé 30 anys de la Fundació Vicki Bernadet. Si mires enrere de què estàs més orgullosa de tot el que heu aconseguit?
Doncs del que estic més orgullosa és de dues coses. Una és quan començo a veure els números de les persones que hem ajudat durant tots aquests anys. Que llavors són un munt de persones que almenys han volgut confiar en nosaltres, que han vingut i que et fan saber de tant en tant amb un missatge el fet que l’hem ajudat molt. Per tant, això sí que em fa sentir orgullosa i l’altra és l’equip, perquè nosaltres a la fundació tenim tres persones que fa més de 20 anys que hi treballen. Hi ha altres que en fa 15 o vuit. És a dir, que l’equip és compactat, és expert, vivim a través de la informació tècnica però també dels nostres casos. Cada persona ha vist un munt de circumstàncies diferents i, per tant, això et dona una agilitat mental per saber què és el que pots fer per ajudar aquella persona. Sense aquell equip, jo no hauria pogut fer el que vaig fer.
