Parlaré des del cor, no des de la militància, si és que és possible deslligar el cor de la militància.
El passat dijous, Sant Cugat va nomenar com a filla predilecta a la Vicki Bernadet. Un acte de reconeixement merescut per a qui és un referent en la lluita contra l’Abús Sexual Infantil (ASI). Mai abans m’havia emocionat a la sala de plens de l’Ajuntament (malgrat que va ser on em vaig casar) i poques vegades m’havia sentit tan partícip i tan interpel·lat per allò que es deia al cor polític de la ciutat on visc i a la que estimo.
Vaig treballar a la Fundació Vicki Bernadet ara fa gairebé una dècada. Allà vaig trobar una vintena de dones (durant molt de temps vaig ser l’únic home que hi treballava) que em van mostrar des del primer moment que treballar a la fundació no era una feina, era un acte de militància. Qualsevol que travessa la porta de la fundació esdevé, gràcies a la fascinació que genera la Vicki, en un altaveu de la seva lluita.
Una lluita consistent en picar moltes portes i moltes vegades perquè ens deixessin parlar d’un tema “molt lleig”: l’abús sexual infantil. Una lluita on, tal com feia la Vicki, havíem de cridar molt i molt fort, però sense alçar mai la veu, per trencar el silenci i denunciar que una de cada cinc persones patirà ASI abans dels 18 anys. Una lluita perseverant per denunciar que en el 90% dels casos, els ASI són perpetrats per persones de l’entorn de confiança dels infants, sent la mateixa família del menor el principal focus.
Militar en un grup polític és només una forma de fer política. Com a professor, sé que faig política (Subscric les paraules de Paulo Freire “Tot acte educatiu és un acte polític”).
Fer política significa tenir una postura davant del món. Vol dir seleccionar conscient o inconscientment temàtiques, òptiques i mètodes que promouen valors i visions del món per a transformar les relacions de poder, lluitar contra les desigualtats i construir una societat més justa. És per això el període de la meva vida on he sentit que realment feia política, és quan vaig treballar amb la Vicki. Treballar a la Fundació Vicki Bernadet va ser un orgull. Haver compartit un espai de treball i activisme amb la Clara, la Pilar, l’Aina, l’Àngela, la Maivic, la Núria i tantes altres va ser un gran aprenentatge. Únicament una persona extraordinària pot crear un equip tan colossal.
Tothom que ha conegut a la Vicki sap que és una persona extraordinària. No només perquè fa coses extraordinàries, sinó perquè té dues qualitats que juntes són quelcom extraordinari: el carisma i la humilitat. És carismàtica perquè és empàtica, enèrgica, entusiasta i fa sentir importants els altres només escoltant-los. És humil perquè és afable, senzilla reconeix el valor aliè i sobretot és genuïna. Resilient.
És per això que la ciutadania de Sant Cugat ha de sentir-se orgullosa de tenir com a filla predilecta a la Vicki Bernadet. Una fada extraordinària, una superheroïna humil.
MARCOS CAMARZANA és activista d’En Comú Podem
