El passat 5 de maig un grup de ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat va presentar el manifest “VIURE EN DEMOCRÀCIA”. Es tracta d’un toc d’alerta, adreçat a la societat santcugatenca, sobre el risc del creixement de l’extrema dreta. Aquesta quinzena de persones que encapçalem el manifest pensem que el perill d’un deteriorament del sistema democràtic és cert i que reclama el nostre compromís.
Tots sabem que la democràcia no és un sistema perfecte. Ni a Sant Cugat, ni a Catalunya, ni a Espanya ni arreu. No defugim reconèixer els seus defectes. És més, en som plenament conscients: Lentitud per resoldre problemes molt seriosos per a la vida de la gent, com ara l’habitatge o la pobresa; reptes de la societat d’avui, com ara les migracions, el paper de les xarxes socials o els interrogants sobre la IA; dificultats per a disminuir les desigualtats socials i, alhora, creixement esgarrifós de la riquesa dels més poderosos; casos (pocs però importants) de corrupció; banalització del debat polític, sotmès a una dinàmica del curt termini que fa molt difícil fer polítiques de mirada llarga…
Sabem que tot això produeix insatisfacció i, el que és més greu, desconfiança en les institucions. I sense confiança, la democràcia pateix. És lògic que així sigui, tota vegada que aquest sistema es basa en la delegació, per mitjà del vot, en uns representants polítics que han de demostrar, dia a dia, que mereixen aquesta confiança. Si anant en bicicleta deixem de pedalar, la bicicleta cau.
L’extrema dreta, també a Sant Cugat, aprofita aquesta insatisfacció per treure’n rendiment. Aprofitar les febleses del contrincant és, des del meu punt de vista, legítim. És el combat polític, bàsic en l’alternança.
El problema, per a mi, no és que posin de manifest l’existència de problemes com els que he esmentat. El pitjor és que utilitzen aquesta insatisfacció per fer créixer les pors a les incerteses d’un món que, certament, està trasbalsat. Por als diferents, por a la immigració, por a la diversitat territorial (cultural, lingüística) d’Espanya… Por a perdre l’accés a serveis públics bàsics…
Més enllà que les seves propostes siguin solucions fàcils a problemes complexes, el més preocupant és que posen en dubte els pilars del sistema democràtic. Els demòcrates pensem que totes les persones, amb independència d’origen, religió, sexe, llengua o filiació política són, substancialment, iguals en drets i en deures. Pensem també que el sistema democràtic europeu es basa en el que coneixem com a economia social de mercat, és a dir, en la capacitat del poder polític per redistribuir la renda i lluitar contra les desigualtats. Ells, tot això, no ho admeten.
L’extrema dreta diu que cal impedir “la substitució demogràfica”, que cal exigir la “prioritat nacional”, que cal acabar amb la nostra descentralització política tot alertant que “Espanya es trenca”. A casa nostra, la nova extrema dreta independentista alerta sobre la “invasió musulmana”…
Són arguments que no neixen d’una foguerada. Com passa amb Trump, l’extrema dreta global s’alimenta d’un cos teòric més elaborat del que podem pensar. El que fan és posar en qüestió la utilitat de la democràcia i la conveniència de substituir-la per un sistema que conservi la formalitat institucional, però abandoni els equilibris, els contrapesos i, en general, el respecte a la diferència.
No estem, doncs, davant d’una simple reflexió electoral. Els demòcrates, per definició, defensem l’alternança. És a dir, el canvi de governants en funció de l’exercici del vot.
Això va molt més enllà. Per descomptat que no hem de caure en ucronies, però jo no puc deixar de pensar que la caiguda de la República de Weimar i l’ascens de Hitler al poder es va fer, formalment, per les vies democràtiques.
Per això crec que és pertinent el toc d’alerta. No és una qüestió que concerneixi “als polítics”. Ben al contrari, interessa i afecta tots els ciutadans i les ciutadanes d’un país.
Tots podem fer la nostra petita aportació a la defensa dels valors democràtics. Per descomptat que els que tenim o hem tingut responsabilitats polítiques tenim major responsabilitat. També la tenen els mitjans de comunicació i la societat civil (sindicats, patronals, associacions …).
Per damunt del que estableixen la constitució i les lleis, hi ha quelcom imprescindible per la bona salut d’un sistema democràtic. Són les actituds que, especialment, han de guiar el comportament dels governants i dels representants polítics.
Cal admetre que la societat és diversa socialment i plural políticament. Això implica respectar l’adversari. No considerar-se dipositari d’una única veritat, sinó estar disposat a contrastar la veritat pròpia amb la dels altres. Implica reconèixer, en el marc de les regles de joc democràtiques, la legitimitat del contrari, encara que discrepem de la seva opinió o de les seves propostes. Implica, per descomptat, la netedat en l’exercici de les responsabilitats públiques.
Respectar l’adversari vol dir, també, renunciar als insults, combatre la propagació de notícies falses i comprometre’s a no originar-les.
Heus aquí unes actituds que ha de respectar qualsevol que es dediqui a la política i que poden ser compartides per una amplíssima majoria de persones, associacions i partits polítics de la nostra ciutat. Això és, justament, el propòsit del manifest.
