Sant Cugat compta actualment amb 11 escoles, cinc instituts i un institut escola públics; vuit centres concertats i set de privats. Per a una ciutat de gairebé 100.000 habitants, la proporció d’escoles concertades i, sobretot, de privades, està molt per sobre de la mitjana. A més, si fem un cop d’ull a les primeres opcions de preinscripció escolar per a I3 als centres públics i concertats del municipi, observem que, mentre que a l’escola pública han quedat buides 35 places, a la concertada 35 famílies s’han quedat sense plaça.
El sociòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Xavier Bonal considera que “en un municipi amb la renda alta com és el cas de Sant Cugat, que hi hagi més demanda de concertada que de pública és, fins a cert punt, lògic”. Tot i això, l’expert alerta que aquesta predisposició és un peix que es mossega la cua, ja que “si la pública tendeix a polaritzar-se i a segregar-se, encara s’estimula més la demanda de la concertada”.
Les regles del joc
El sociòleg és especialment crític amb la gestió de l’oferta en el context actual de caiguda demogràfica. Tot i que considera coherent ajustar el nombre de grups a la disminució d’alumnat, alerta que no es pot fer de manera desigual entre xarxes. Mentre que l’administració pot tancar línies a l’escola pública, la concertada manté la seva oferta per contracte, cosa que genera un desequilibri estructural. “Si tanques una aixeta per un costat, l’aigua surt per l’altre”, resumeix, per explicar com aquestes decisions poden acabar incrementant la demanda de la concertada.
A més, el tancament de línies en centres públics té un efecte a mitjà termini: debilita la seva capacitat d’atracció i consolida la pèrdua de demanda en cursos posteriors. Per això, Bonal defensa que, si es vol evitar la segregació, cal “jugar amb les mateixes regles del joc” per a totes les xarxes i tenir en compte, no només l’equilibri global entre oferta i demanda, sinó també els seus efectes sobre la distribució social de l’alumnat.
Amb tot, el sociòleg assegura que “tancar línies a l’escola pública és la política més errònia per lluitar contra la segregació“.
Els reptes de la zonificació
Pel que fa a la divisió de Sant Cugat en cinc zones escolars, Bonal adverteix que el nombre de zones no és, per si sol, un factor determinant per reduir la segregació. Segons diu, el més important és com es dissenyen: han de ser socialment heterogènies i demogràficament equilibrades, de manera que el volum de places escolars s’ajusti al padró de cada zona. Si les zones reprodueixen la segregació residencial (separant els barris rics dels barris amb més vulnerabilitat), el sistema escolar acaba replicant aquestes desigualtats.
A més, Bonal recorda que la zonificació és només una peça del sistema. Per si sola no resol la segregació si no va acompanyada d’altres polítiques, com una distribució equilibrada de l’alumnat amb necessitats educatives específiques o la millora dels projectes educatius dels centres. “No és un tema d’on poses la ratlla, només”, conclou.
