Yaw Costa
Vas néixer a Ghana. Ets el desè fill d’una família que s’ha dedicat al cultiu del cacau i que ha hagut de fer molts esforços, molt sacrifici. Com recordes la teva infantesa i quins valors, sobretot, et van marcar en aquella etapa?
De petit jugava a pilota amb els meus amics al carrer, estudiava, era una infantesa bastant tranquil·la, en aquest sentit. Tampoc ens faltava menjar. Era una infantesa dins el context africà, de Ghana, però bé.
Abans de marxar vas fer l’ESO i part del batxillerat. Quins eren els teus somnis, en aquell moment?
De petit sempre veia la tele, i imitava els presentadors. El meu somni era arribar a dedicar-m’hi algun dia. Em cridava l’atenció veure la gent blanca d’Europa a la televisió, i sempre havia volgut conèixer aquesta gent, saber per què vivien d’una manera tant diferent a la meva.
Estudiaves, però alhora també treballaves…
Sí, sempre. Tota la família es dedicava a l’agricultura, anava a ajudar al camp per cultivar el cacau i guanyava uns diners.
Quan decideixes deixar Ghana i buscar una nova vida a Europa?
Jo havia vist gent que viatjava de Ghana a Europa, i sempre veia que vivien diferent, la manera com parlaven. Volia conèixer la cultura, conèixer món, tenia aquesta inquietud, i vaig mirar quines possibilitats tenia de poder fer aquest viatge. En un primer moment, la idea era anar a Itàlia, perquè la gent que feia aquest camí fins a Europa, normalment, passava per Líbia, i des d’allà a Lampedusa, Sicília, etc. En aquell moment no tenia pensat venir a Espanya i Catalunya. Quan vaig marxar tenia 17 anys, però abans ja m’ho anava plantejant.
Vas ser l’únic de la família que va emprendre aquesta aventura?
Vaig marxar amb un germà, però ell va tornar. Vaig anar des de Ghana fins a Líbia, passant per Burkina Faso, Níger, Mali i Algèria. És un recorregut molt dur. Tenia por, perquè anava escoltant històries d’altra gent que s’havia mort pel camí, però quan tu et marques un objectiu, tens un somni, fas el que calgui per aconseguir-ho. El viatge fins a Líbia va durar dos mesos, i allà m’hi vaig quedar un any, treballant a la construcció, amb l’objectiu de guanyar més diners per poder continuar el viatge. En total, fins que vaig arribar a Espanya, van passar tres anys.
En el llibre ‘Renacido del mar y la arena’ expliques diferents històries d’aquest recorregut, algunes significatives…
Travessant el desert, anàvem apilats dins uns camions on només podíem portar una mica d’aigua, cacauets i poca cosa més. Al llarg del recorregut, ens vam trobar amb grups de traficants que als nois ens robaven roba i sabates, i a les noies les violaven. Si feies algun gest fora de lloc, et pegaven, a d’altres els deixaven tirats a mig camí. Són traficants experts, i viuen d’això.
La part bona de tot plegat era la gent que et trobaves pel camí, gent que no tenia res, però que que si podien t’ajudaven amb una barra de pa, aigua o el poc que tinguessin. La humanitat que teníem entre nosaltres, era supervivència pura i dura.
Arribes a Espanya l’any 2000. Com i a on?
Vaig agafar una pastera a Tànger, juntament amb 48 persones més, quan en aquestes embarcacions normalment hi ha lloc per a 15. Per poder creuar l’estret em van cobrar entre 600 i 700 dòlars. Jo no sabia nedar, no havia vist mai el mar, i me’n recordo que just feia unes setmanes havia mort un grup de persones que havia fet el mateix, alguns a l’instant de bolcar. Això ens feia tenir por. Vam sortir cap a les 17h, i ens havien dit que cap a les 19h ja seríem a Tarifa, però mai vam arribar a terra, ja que ens vam perdre enmig del mar. La gent es va començar a posar nerviosa i a rascar el plàstic de la pastera, i en aquell moment va començar a entrar aigua. La gent va començar a plorar, alguns resaven, i de cop vam veure un ferri. Ens vam treure la samarreta i vam començar a fer-li senyals. Creiem que van trucar a Salvament Marítim, i tot seguit els vam veure arribar al nostre costat.
El moment de rescat d’una pastera és el més complicat que et pots imaginar, pels nervis i l’ànsia de la gent de voler ser el primer, però vam tenir sort i ens van anar traient poc a poc.
I quan arribes a Catalunya?
L’objectiu des de Tarifa era arribar a Barcelona, on ja tenia amics que hi vivien. Em quedaven uns 100 dòlars, els vaig canviar a pessetes i vaig agafar diversos autocars. Un primer des de Tarifa fins a Algesires, i un segon d’aquí fins a Màlaga. L’últim que vaig agafar ja em va portar fins a Arc de Triomf. Jo anava badant mirant els edificis, perquè mai n’havia vist de tan alts. Vaig arribar a plaça Catalunya, i em vaig trobar amb tot de gent africana que em va dir que vivien allà mateix, dormien als bancs, al metro, amb cartrons… jo m’havia imaginat que dormien en un alberg o similar, però vaig veure que no.
I et vas buscar la vida per començar a treballar, no?
En aquella època, la gent aquí a Catalunya era molt amable, venia a plaça Catalunya i ens donava menjar, recordo que una senyora em va portar al Corte Inglés, em va vestir de dalt a baix i em va donar fins a 10.000 pessetes perquè em gastés en menjar, era impressionant. No hi havia aquest odi.
Aquell any també hi va haver un procés de regularització d’immigrants, i jo me’n vaig poder beneficiar. Ara bé, jo en aquell moment no parlava ni català ni castellà, i em vaig apuntar a Drassanes, on hi havia una escola oficial, per estudiar els idiomes. Gràcies a això vaig començar a treballar a la cuina de Televisió Espanyola. Allà hi vaig aprendre molt. També vaig treballar a la cuina del Centre d’Alt Rendiment, aquí a Sant Cugat un parell d’anys, i després en una empresa de forns de Cerdanyola. També em van contractar per fer anuncis publicitaris i similar, i després d’això vaig treballar a la Carpa Chic, controlant que els menors no fumessin. Els meus actuals caps de l’estanc de Coll Favà em van veure i em van dir si hi volia anar a treballar, i des d’aleshores jahi porto 20 anys.
Ara tens una família, la teva dona i la teva filla. Com d’importants han estat, elles?
Per mi ho han estat tot. Vaig conèixer la Laura el 2014 i va ser un punt d’inflexió. I quan va néixer la Ivet, ja… Són un pilar fonamental, la meva llum.
Què n’opines dels discursos extremistes que s’estan donant a tot arreu sobre el fenomen migratori actual?
Ningú abandona el seu país per gust, és per necessitat. Hi ha gent que viu guerres, fam… la immigració sempre ha existit i sempre existirà, perquè la gent es mou. En aquest sentit, jo sempre recomanaré a la gent que ve de fora que, com a mínim, aprengui la llengua del lloc, s’adapti i s’integri en la societat, en el meu cas, la catalana. Això no vol dir que jo renunciï a la meva cultura de Ghana, es pot fusionar i que puguem viure tots plegats en un mateix entorn. Jo parlo des de la meva experiència, perquè això m’ha ajudat molt. Si venim de fora, no imposem ni exigim, perquè si algú ens obre les portes, com a mínim hem de respectar i adaptar-nos sense renunciar a la nostra pròpia cultura.
Imagino que aquest missatge i d’altres són els que expliques a les xerrades que fas a escoles i instituts?
Sí, perquè vull que arribin a tothom. Crec que és una riquesa que podem aprofitar, i fer que no hi hagi aquest discurs d’odi cap a la gent de fora.
