Periodisme i drets humans

Víctor Alexandre

Víctor Alexandre


Publicat: el 9/abr/21
Opinió| Columnes

Ara fa un parell de setmanes el cicle de conferències 'Enraonar', que condueix Xavier Fornells, a Sant Cugat, va convidar Isabel Galí, periodista de TV3 amb excel·lents cròniques com a corresponsal de zones en conflicte, per mirar de respondre dues preguntes que em van semblar interessantíssimes. La primera, si ens prenem els drets humans seriosament; i la segona, si els mitjans de comunicació són responsables de la protecció dels drets humans.

Respecte a la primera, el meu parer personal és que no ens prenem els drets humans seriosament. En dir 'prenem', em refereixo a la societat. No ho reconeixerem, perquè fa lleig, però la indolència i el conformisme amb què n'acceptem la violació ens posa en evidència. Si ens els prenguéssim seriosament, ens revoltaríem contra la violació sistemàtica que fan molts estats autoritaris, inclosos l'Estat espanyol, a cops de lleis injustes, de tribunals d'ideologia totalitària, de judicis farsa i de sentències escandalosament repugnants que condemnen persones innocents a molts anys de presó, persegueixen i criminalitzen la dissidència i obliguen a l'exili als qui s'hi rebel·len. Tanmateix, ho entomem com si fos una calamitat natural contra la qual no s'hi pot fer res més que aplicar-hi pal·liatius. No tinc clar si el nostre conformisme es deu al fet que tenim por perquè no som conscients de la immensa força que tenim com a col·lectivitat o és que, senzillament, no volem ser-ne conscients per comoditat. Si la causa és aquesta última, permeteu-me que em pregunti quina comoditat hi trobem en el fet de ser víctimes d'una realitat opressiva.

Quant a la segona qüestió, comparteixo plenament la visió d'Isabel Galí. De fet, comparteixo el conjunt de la seva conferència. Galí considera que els mitjans de comunicació tenen "una responsabilitat extra pel que fa a la protecció dels drets humans, perquè som un element vital de transmissió de missatges polítics i perquè som imprescindibles per explicar i denunciar la vulneració d'aquests drets". M'agrada molt quan diu que "si la guia són els drets humans, hi ha un moment en què els periodistes hem de triar i prendre partit".

Tot sovint, darrere d'un esclat de violència ciutadana, posem per cas, s'hi amaga la violència molt més perversa d'un poder que l'exerceix a l'ombra. L'esclat de la gent és sorollós, surt a la tele i ens posem les mans al cap. Però quina n'és, la causa? No hi ha causa? L'esclat violent no és la conseqüència de res? Jo, com a escriptor i periodista, considero que el periodista té el deure ètic de prendre partit davant la violació dels drets humans. Cap posició eclèctica o equidistant és admissible en aquestes circumstàncies. S'ha d'informar amb el cap fred, naturalment, sense caure en el component emocional, perquè una crònica periodística no és un film de ficció, però si s'estan violant els drets humans cal denunciar el violador i informar de quina és la seva praxi.

Com diu Isabel Galí, "cada vegada són més desvergonyides les declaracions dels líders internacionals sobre la no importància de violar els drets humans. Abans aquest era un motiu de vergonya internacional". Aquesta és la realitat, certament. Però nosaltres també en som responsables, perquè si el desvergonyiment del poder ha augmentat, deu ser perquè el marcatge de la societat ha minvat. És una llei universal que com més submisa es mostra la víctima més és creix l'opressor. A Catalunya en sabem molt, d'això, en relació amb l'Estat espanyol. El periodista no té només el dret de prendre partit davant la violació dels drets humans, en té l'obligació. La té com a periodista i la té com a ésser humà. Altrament, n'esdevindria còmplice.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista