¿Gibraltar español? Segons la UEFA, no

Jordi Puignero


Publicat: el 27/mai/13
Opinió| Columnes

El 4 d'agost de 1704, durant la guerra de Successió Espanyola, Anglaterra, enemiga de l'aspiració de Felip d'Anjou (Felip V) al tron d'Espanya va prendre Gibraltar en nom de l'Arxiduc Carles d'Àustria, pretendent al tron d'Espanya. Entre els expedicionaris hi havia un batalló de catalans que va desembarcar a Catalan Bay. Nou anys més tard, la conquesta es va formalitzar mitjançant el Tractat d'Utrecht (1713), en el qual Espanya cedia al Regne Unit el Penyal amb una sèrie de condicions.

Espanya va fer diversos intents de reconquerir aquesta ciutat, primer el 1727, i més tard, del 1779 fins al 1782, i mai va reconèixer l'ocupació d'aquesta zona del seu territori establint un límit fronterer entre el Regne Unit i Espanya. El 1783, pel tractat de Versalles, Espanya va acceptar la cessió de la sobirania de Gibraltar al Regne Unit a canvi de la recuperació de Menorca i part de Florida.

Tots els intents per recuperar Gibraltar van fracassar a causa de la superioritat anglesa en el mar. Durant la dictadura de Francisco Franco, Espanya va intentar forçar una devolució de Gibraltar i va mantenir tancada 'la verja' durant gairebé 13 anys, el que va impedir la comunicació directa entre les poblacions a un costat i a l'altre de la frontera.

En l'actualitat, els governs espanyols segueixen reclamant la sobirania del Penyal, sovint amb una arrogància que ho exemplifica la famosa frase 'Gibraltar español!'. No obstant això, aquesta reclamació sempre ha estat rebutjada pels governs anglesos de torn i també pels habitants de Gibraltar, que en diversos referèndums han defensat el seu dret a continuar sent britànics.

En definitiva, l'estratègia d'Espanya per recuperar Gibraltar ha estat sempre per la via de l'enfrontament en lloc de la via de la seducció. I així li va. Anglaterra, amb una política de deixar i fer i de mà estesa cap a les seves antigues colònies, hi manté avui uns estrets vincles politico-econòmics (fins a l'extrem de tenir a la reina d'Anglaterra com a cap d'Estat). Espanya, en canvi, si analitzem la seva història colonial, comprovarem com ho acabat perdent tot a hòsties, sense contrapartides i patint avui expropiacions i nacionalitzacions de les seves empreses. Sembla mentida, però la paraula 'pacte' no existeix en el diccionari de Cervantes.

El darrer exemple el tenim amb el reconeixement que ha fet la UEFA de la selecció de futbol de Gibraltar (amb les úniques oposicions d'Espanya i Bielorússia). Anglaterra sempre ha deixat que escocesos, galesos i ara gibraltarenys tinguessin la seva pròpia selecció nacional de futbol. I s'ha trencat nacionalment Anglaterra? No pas. Tot al contrari, equips de futbol d'aquests territoris volen jugar a la 'Premier League' anglesa. Seducció en lloc de bastó.

En definitiva, Gibraltar ha demostrat que Espanya no és un escull per exercir el nostre dret a decidir, ni tant sols en l'àmbit futbolístic. Gibraltar no és espanyol, segons la UEFA.

JORDI PUIGNERÓ és tinent d'alcalde i membre de l'executiva comarcal de CDC