Fa uns dies hem rememorat que fa 20 anys va caure un mur, un mur de vergonya i ressentiment. I aprofitant aquesta efemèride se’ns ha recordat que encara queden altres murs per enderrocar. Alguns ens queden molt lluny i en som més o menys corresponsable per omissió, per no exercir la pressió necessària per enderrocar-los.
Però hi ha un mur del que si que en som responsables directes. Ho som per raons històriques i per la desídia actual dels nostres dirigents. Aquest mur s’estén al llarg de 3.000 kilòmetres dividint el Sàhara Occidental en dues parts, una que toca al mar ocupada per Marroc i una altra més estreta, enmig del desert, controlada pel Frente Polisario. És un mur real, de sorra, de formigó, minat i amb soldats. Un mur que separa famílies i divideix un poble que ha apostat pel diàleg com a mesura de solució. Un mur construït per un país invasor que exerceix la seva prepotència amb violència i vulneració sistemàtica dels drets humans al territori ocupat.. I en som responsables històrics perquè l’inici d’aquest desastre s’inicia amb la retirada espanyola del Sàhara, que desatenent la llei internacional permet l’ocupació marroquí del territori, i l’èxode dels sahrauís cap a Argèlia. I en som responsables perquè desprès de 33 anys, més de 200.000 persones segueixen malvivint als camps de refugiats situats al desert argelià. Perquè permetem igual que Marroc i Argèlia que la situació es cronifiqui. En som responsables directes en la mesura que no pressionem i exigim als nostres governants una solució imminent i negociada del conflicte. NEUS BOSCH, membre de Sant Cugat amb el Poble Sahrauí (SCAPS)
