Com va començar a treballar a la pastisseria Sàbat?
Tenia tretze anys. Estudiava als Col·legis Nous -l’actual Joan Maragall-. Un dia el meu pare va entrar a la pastisseria i li va preguntar a la Sra. Sàbat si necessitava algú per treballar-hi els caps de setmana. Vaig entrar d’aprenent els diumenges. En aquella època es feia així.
Què és el que li va agradar de la feina quan va començar?
Treballar de cara el públic m’agrada. Despatxar. Però mai m’hauria imaginat estar-m’hi tants anys!
Quines diferències hi ha entre la manera de treballar de fa cinquanta anys i la d’ara, ha canviat molt?
Sí, i tant, ha canviat moltíssim! Amb tot. El tracte amb la gent, l’aforament… abans la botiga s’omplia a les 8 del matí i ja no paràvem de despatxar fins a les 3 de la tarda. Havíem arribat a ser 12 dependentes a la mateixa franja horària! I tot era diferent. Abans la clientela era més de poble, ara és més de ciutat.
Què la va motivar a quedar-s’hi?
Se’m fa difícil de dir. Jo m’hi trobava a gust al costat de la Sra. i el Sr. Sàbat, que són els que em van ensenyar l’ofici. I després quan l’Eulàlia i el Jaume (els fills) van agafar el relleu, m’hi vaig entendre de seguida.
Què ha significat per a vostè aquesta feina?
A l’obrador vaig conèixer al meu home, amb qui em vaig casar. Després de tants anys, la Sàbat és com la meva segona família.
Què recorda dels pares Sàbat?
M’avenia molt amb la senyora Sàbat. Era una dona amb caràcter, però bona persona. D’ella ho vaig aprendre tot. Em va ensenyar a despatxar, a fer paquets, llaços…
Quin diria que és el producte estrella de la Sàbat?
Sens dubte, els rosetons del monestir. Una creació del Sr. Jaume Sàbat.
I a vostè quin li agrada més?
La crema! La que es fa servir a les lioneses, la crema de Sant Josep… És boníssima!
Quin és el secret de la Sàbat per mantenir-se viva tots aquests anys?
Quan vaig començar hi havia tres pastisseries més: l’Alegret, la Lionesa i el Roure. De totes les pastisseries històriques avui només queda la Sàbat. Suposo que el secret és el relleu. Els pares la funden, els fills la continuen i ara ve la tercera generació.
Segurament, en aquests anys ha pogut tractar amb clients fidels amb qui has establert una relació més estreta.
Tinc clients que m’estimen molt. Alguns m’han arribat a explicar situacions o coses personals, més propis d’una relació amistosa que no pas professional. I amb les companyes també. Tan de bo se’n recordin de mi.
Recorda com era el Sant Cugat d’abans i com era el centre?
La ciutat, bé, era un poble de vinyes i el carrer Santiago Rusiñol era de doble sentit per als cotxes. La plaça també era diferent. L’ambient era més de poble i es coneixia tothom. En aquell moment la Sàbat era la pastisseria de referència al municipi. Bé, per mi continua sent la millor.
Ha despatxat a algun famós?
Sí. L’Àlex Corretja, la Nina (Anna María Agustí Flores)… Famosos santcugatencs.
Què és el més important d’una feina com la que vostè ha fet?
No ho sé. Suposo que tractar a la gent amb amabilitat. L’educació. La paciència.
Ara que es jubila, com li agradaria que la recordessin?
Com una bona companya i una bona treballadora. L’equip em demana que no marxi. Diuen que m’avorriré. Però no ho crec. Intentaré no avorrir-me. Potser aprofitaré per fer algun viatge.
