És prou conegut que bona part de la resistència i oposició al projecte (de sentit comú) d’una Catalunya independent prové no tant d’una vocació espanyolista com sí de la por a perdre el propi statu quo per part de molts prohoms i estaments polítics i econòmics del nostre país. I com que molts d’ells estan convençuts que en aquesta qüestió els hi van les garrofes, juguen fort.
Alguns utilitzant i temporitzant informes extrets dels serveis d’intel·ligència espanyols. I d’altres utilitzant els mitjans de comunicació visionats, llegits i escoltats per tal d’escampar confusió i una sensació de que no hi ha un pam de net enlloc i que, tant per tant, ja estem bé com estem. En aquesta dinàmica, un objectiu de primer ordre, és l’intent permanent de desprestigiar i dinamitar qualsevol líder que pugui sorgir del sobiranisme i convertir-se en un element aglutinador d’una massa social prou consistent com per posar l’Estat contra les cordes. Primer li va tocar a Josep Lluís Carod-Rovira, amb l’oportuna filtració del cas Perpinyà al diari ABC i el posterior linxament a que se’l va sotmetre; lamentablement, amb la inestimable col·laboració i especial acarnissament de Duran i LLeida i d’altres personatges del regionalisme. Ara, amb el pas endavant de Joan Laporta i la seva repercussió mediàtica, s’han tornat a encendre totes les alarmes en aquests sectors d’interessos. La legió de “tertulians-opinadors-al-millor-postor” bramen escandalitzats per un tema de seguretat interna del FCB succeït ara farà cinc mesos però que, curiosament, s’ha posat de relleu després de l’assistència del President del Barça a la manifestació de l’Onze de Setembre. El que és, però, ben real és que a aquests opinadors-tertulians professionals no els ha escandalitzat el més mínim ni la situació de tongo electoral al País Basc, ni l’escàndol del Constitucional en que uns jutges (la majoria en funcions i escollits sota criteris polítics) poden modificar una resolució de dos parlaments i un referèndum, ni (òbviament) l’acreditat espoli fiscal que pateix Catalunya. I si no els escandalitza tot això cal deduir que els brams contra Laporta són pura comèdia; comèdia pagada, això sí. Si en voleu més proves, aneu a l’edició de “El Pais” del diumenge 27 de setembre, a les pàgines centrals dominicals. Sota el títol “¿Un líder para la independencia?” i “La gestión de la dependencia”, us trobareu una mena de “reportatges” signats el primer per Angels Piñol i Ramon Besa i el segon per Enric Hernandez i Rebeca Carranco. Aquests “reportatges” són dignes de figurar en un manual per a doctorat sobre manipulació, tergiversació i intoxicació. Les opinions contràries al sobiranisme són legítimes, és clar, però el que no és legítim és la utilització sistemàtica de la mentida per intervenir en l’opinió pública. I en aquest aspecte els articles referenciats poden passar a l’antologia de la basura periodística. El que ara cal demanar és que tothom que tingui un mínim sentit de país no participi d’aquesta trama. Aquesta trama, com en d’altres d’anteriors -i les que vindran-, no busca la desqualificació d’un personatge sinó el que cerca és la destrucció d’un projecte de país. Jo no sóc soci del Barça, però com a seguidor de a peu, només sé que Laporta ha tret el Barça de la tristor i grisor espanyolista de Gaspar i Núñez; sé que el darrer any ha guanyat Copa, Lliga i Champions; i sobretot sé que, malgrat els pesi a alguns, ha tornat a situar el nostre Barça com una institució totalment vinculada a la Nació que l’acull, Catalunya, i a la llengua que parla, el Català. Per tot això no em puc estar de demanar: Jan, no t’arronsis!, lidera el que creguis que has de liderar i continua parlant clar. Parlar clar i català, aquest sí que és el veritable dèficit del nostre país. Endavant Jan! RAÜL GRANGÉ és portaveu d’ERC
