En els últims anys els vianants poden passejar i esquivar o empènyer cotxets de nens pel centre sense haver de pensar en els cotxes.
Ens podem aturar a parlar amb els coneguts i podem badar, sense haver d’estar pendents del tot-terreny de torn. Tanmateix, el poble ha esdevingut ciutat. Les ciutats es caracteritzen perquè generalment no se surt d’elles a peu, ja que les vies de sortida estan totes colonitzades pels cotxes. Encara podem anar a Barcelona caminant, si tenim cames, temps i ganes, i si som prou hàbils podrem evitar l’asfalt durant gairebé tot el trajecte. El problema el trobem, més aviat, en l’altra direcció. Primer hem de creuar l’autopista, per a la qual cosa disposem de ponts que ens salven de quedar empresonats com porcs senglars. El problema són les rotondes. Des de fa ja uns quinze anys hi ha hagut una febre per construir rotondes al nostre municipi i a la resta del país. Tothom les elogia perquè permeten un tràfic més fluid i ens estalvien els semàfors. A Sant Cugat fins i tot estan enjardinades, amb gespa que ningú no toca ni trepitja i que ha de ser puntualment regada per seguir donant la sensació que aquesta ciutat és com Cambridge. Els aspersors hi llencen litres i litres d’aigua i els jardiners hi passen hores plantant-hi floretes o fent conjunts vegetals suposadament de bon gust. Al RACC també li agraden les rotondes i si li agraden al RACC aleshores és que estan bé, perquè ja sabem que el RACC som tots, com la Caixa. Totes aquestes virtuts de les rotondes són perjudicis pels vianants. Provin d’anar caminant al cementiri: hi ha dues rotondes que s’han de creuar a tota velocitat, sabent que els conductors no et veuen perquè ells, com és natural, només estan pendents de qui els ve per l’esquerra, no miren endavant. Provin d’anar-hi i veuran que per caminar més enllà cal el cotxe o la moto o el tot-terreny. Sant Cugat, terra de rotondes. DANIEL GAMPER (25/mar/08) Professor de Filosofia de la UAB
