Sí. Jo també estic indignat i avergonyit per les notícies sobre Cerdán i companyia. He passat de la sorpresa a la ràbia, i de la ràbia a la reflexió. Per això vull dir en públic que defenso la continuïtat del govern i ho vull explicar.
No admeto la corrupció. Les persones que es deixen comprar per atorgar favors a empreses o entitats que estan disposades a pagar per obtenir adjudicacions, encàrrecs o influència en les decisions, fan un mal immens a la vida pública. La corrupció causa desprestigi de les institucions i desconfiança en la seva activitat. El que es posa en joc no és una institució concreta o un partit polític, sinó la democràcia mateixa. Per això, la corrupció ha de rebre un rebuig radical.
Cal que quan hi ha indicis s’investigui i quan hi hagi delicte es jutgi i es castigui a corruptes i corruptors. En el cas Cerdán i en qualsevol altre cas, afecti qui afecti.
El que no vull, però, és contribuir a fer de la política un espectacle de pirotècnia que ho envolti tot de fum i soroll. Per això considero que cal fer un esforç de distanciament a l’hora d’analitzar els esdeveniments i no perdre de vista els problemes de fons que viu la política espanyola.
Fem-ho, primer, constatant que al nostre país no hi ha immunitat contra el delicte. La policia i la justícia fan la seva feina, sense cap impediment. L’Estat de Dret funciona, com ha de ser.
Fem-ho, també, recordant que és el govern d’esquerres qui més ha fet per lluitar contra la corrupció. Ho dic sense embuts: mesures com ara la modificació del codi penal, de la legislació de contractació pública, el reforçament de la fiscalia anticorrupció, les normes sobre transparència en la gestió de les administracions públiques, les majors competències del “Tribunal de Cuentas”… són, entre d’altres, el bagatge anticorrupció del govern. I això no són ni paraules, ni gesticulació.
Han pogut fallar els tallafocs? Si és així, caldrà proposar noves mesures legislatives i portar-les al Congrés dels Diputats. I exigir que els que s’omplen la boca d’acusacions hipòcrites demostrin amb el seu vot la sinceritat del seu compromís amb la decència.
Però la polarització extrema de la nostra vida política i institucional no és conseqüència del cas Cerdán. L’escandalera alimentada per PP-VOX està relacionada amb el principal problema de fons que emergeix des de la investidura del govern Sánchez: la concepció d’Espanya.
I és que les polítiques desenvolupades des del govern es basen, a més de l’agenda social i econòmica, en una Espanya que es reconeix en la seva pluralitat, de llengua, cultura i nacionalitat i en la convicció que des del diàleg polític i el pacte constitucional es pot resoldre el vell problema de la nostra articulació territorial.
Aquesta visió d’una Espanya respectuosa de la seva diversitat és l’antítesi de la visió de la dreta extrema i l’extrema dreta.
Cada passa que ha fet el govern en aquesta direcció (indults, amnistia, condonació de part del deute de les CCAA, nou model de finançament, negociació sobre l’oficialitat de les nostres llengües a Europa…) ha estat rebutjada a priori des de la perspectiva inamovible d’una Espanya homogènia i refractària als canvis en favor de l’autogovern.
Ens ho han dit clarament: Ayuso a Pedralbes, no acceptant participar en una reunió on es parlés en català, Aznar enviant un missatge prou clar al món polític-mediàtic-judicial, que ja aleshores va sonar a amenaça: “el que pueda hacer, que haga!”. I en el darrer congrés del Partit Popular: “Lo que està en juego es la continuidad de Espanya como Nación”.
Des del primer moment de la legislatura la dreta nacionalista espanyola ha negat legitimitat al president Sánchez. Núñez Feijóo no va ser capaç de guanyar la investidura, encara que a les eleccions va obtenir el major nombre d’escons. Sánchez sí. Pactant… que és el que es fa en un règim parlamentari en el que el vot de tots els diputats i diputades te el mateix valor. PP i VOX van considerar que la investidura no va ser vàlida.
Malgrat la intensíssima operació d’enderroc des de tots els fronts, la legislatura s’ha anat desenvolupant amb més èxits del que ells haurien imaginat. Increment del Salari mínim (“hundirá la economia”), reforma laboral (“impedirá la creación de empleo”), reforma de les pensions (“será la quiebra de la Seguridad Social”), la gestió del repte de la immigració (“tenemos el derecho de sobrevivir como nación”)… I per més que ho intentin tapar amb fum i soroll, la situació econòmica i social del conjunt d’Espanya millora clarament.
Jo vull que aquest esforç de justícia social, defensa dels drets civils, reformes econòmiques i avenços cap el reconeixement de la plurinacionalitat i el plurilingüisme de l’Espanya de tots, segueixin.
Per això, tot i respectant la seva opinió, discrepo dels qui consideren que Sánchez hauria de dimitir i convocar eleccions anticipades. Això no seria útil en la lluita contra la corrupció. En canvi, podria comportar una victòria del PP i VOX i un canvi radical de prioritats.
Crec que el que convé als ciutadans i ciutadanes (que són els que gaudeixen o pateixen les decisions dels governs) és assegurar la continuïtat de les polítiques reformistes, socials i territorials del govern de coalició. Les eleccions toquen al 2027. Queda mitja legislatura per fer molta feina i per demostrar que mereixem la seva confiança.
Jordi Menéndez
President de l’Agrupació Socialista de Sant Cugat del Vallès
