Des de fa un lustre, les sèries televisives de misteri repeteixen un patró limitat en excés, que convida més a una satisfacció mòrbida que a la reflexió. Exemple: un equip de persones persegueix criminals amb problemes psiquiàtrics.
En aquestes sèries es parla dels problemes sentimentals dels detectius, hi ha escenes de violència monstruoses i ambients sòrdids, i com a rerefons se’ns recorda que estem sempre vigilats per les noves tecnologies. Finalment els dolents són castigats en desenllaços maniqueístes: l’única conclusió moral que se n’extreu és que qui la fa la paga. Per això m’ha sorprès la sèrie italiana ‘Don Matteo’, molt popular a Itàlia, on s’emet des de fa 14 anys. A TV2 s’ha començat a emetre a partir de la cinquena temporada. La sèrie està interpretada pel divertit Terence Hill, a qui recordem de les pel·lícules coprotagonitzades amb el gros Bud Spencer. L’actor italià, que es diu realment Mario Giroti, amb 75 anys ben portats, interpreta un capellà donat a resoldre crims, a la manera del pare Brown de Chesterton, i amb la punta d’humor del don Camilo de Guareschi (que el mateix Terence Hill ja havia interpretat). ‘Don Matteo’ és un producte escrit per gent jove i realitzat amb ofici, que s’acosta als cànons de la ficció audiovisual tradicional, tipus ‘Magnum’ o ‘S’ha escrit un crim’. El muntatge és senzill, busca clixès i mecanismes propis de la comèdia d’equívocs més tradicional, tipus Goldoni. Les actuacions són emfàtiques, molt a la italiana, i els guions sentimentals i previsibles: hom sap què hi pot trobar. L’acció transcorre a Gubbio (a Spoleta en l’última temporada), un deliciós poblet de Perugia que els realitzadors mostren en tota la seva bellesa. ¡Quina diferència amb les tristes imatges de comissaries i barris marginals de Nova York o Sacramento, que veiem a ‘Castle’ o ‘Bones’! Com és propi de la seva vocació, don Matteo prova de convertir els culpables a la fe cristiana. Ho fa amb naturalitat, citant clàssics que van de Sant Francesc a Albert Einstein. Algú rondinarà: ¿és que al segle XXI hem d’acceptar moralines? Però també hi haurà qui trobi interessant que una sèrie televisiva citi fonts clàssiques. És possible que, per un automatisme, d’entrada rebutgem la moral cristiana de cada història. Però, ¿per què defugir una moral que ens parla de perdó i caritat, en lloc de cadenes perpètues i sentències de mort? ¿I si l’èxit de la sèrie ve per la senzillesa i el positivisme que proposa, una visió de l’home profunda i plena d’esperança? S’ha escrit que l’èxit de ‘Don Matteo’ (enguany està obtenint un share del 30%, amb més de 8 milions d’espectadors) demostra que existeix una franja d’espectadors que demanen històries obertes a la dimensió religiosa de la vida, a la reconciliació i al perdó. Encara que no fos així, francament, prefereixo arribar a casa i veure un producte televisiu tranquil·litzant, en lloc dels que només proposen mutilacions i sordidesa. ‘Don Matteo’ triomfa perquè reconforta, perquè evita idees malaltisses i és positiva, perquè guanyen els ‘bons’ i als ‘dolents’ se’ls ofereix una possibilitat de redempció. I mentrestant passem una estona agradable, amb una mica d’intriga i humor abundant. JORDI VAN CAMPEN
