L’Eva (nom fictici per protegir la seva identitat) arriba a l’entrevista acompanyada del seu fill, que té una discapacitat. Comparteixen una rutina vital marcada per la protecció mútua, ja que fa anys que són víctimes de violència masclista per part del seu marit i pare, respectivament. “He d’estar per ell i per mi, tinc una doble lluita”, explica. Rep seguiment del Servei d’Informació i Atenció a les Dones i d’una associació que acompanya dones que pateixen o han patit violència masclista.
Abans de començar a parlar, l’Eva treu de la seva jaqueta un mòbil negre i robust: és el telèfon Atempro, un sistema d’emergència que les autoritats només faciliten a víctimes considerades d’alt risc. El dispositiu permet contactar al moment amb professionals especialitzats i activar una resposta policial les 24 hores del dia. “Aquest mòbil no el donen a tothom. Ho han de veure greu per donar-li això a una persona”, remarca mentre seu a la cadira. L’entrevista la fa sense ensenyar la seva cara. “Ell no té por. Jo no he fet res, però soc la que ha de fugir, la que s’ha d’amagar”, lamenta. La por de l’Eva s’erigeix en anys d’abusos, maltractes i violència sexual i psicològica. Fins i tot, assegura que l’han intentat matar.
Per tot això, en aquesta notícia s’ometen totes les parts del relat que podrien identificar la santcugatenca, que ha decidit trencar el seu silenci amb motiu del 25 de novembre, el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona.
Control i anul·lació
“Ell sempre ha sigut un masclista, però fa quatre anys va començar el desastre”. L’Eva explica que la situació de violència es va anar intensificant fins a convertir-se en insostenible. “Calculava el temps que trigava d’anar a casa a la feina, quan arribava havia de trucar-li, quan sortia havia de tornar-lo a trucar per veure a quina hora havia arribat a casa”. A la llar, la dinàmica la situava en un rol d’obediència permanent. “Treballava 12 hores i quan arribava a casa estava assegut al menjador esperant que li fes el sopar”.
Amb el temps, explica que la pressió la va anar anul·lant. “T’anul·len de tal forma que no ets capaç de prendre decisions per tu mateixa”. També assegura que l’ha allunyat del seu entorn, a qui descriu com “manipulat” i “posat en contra”. Una combinació de control, aïllament i por que, diu, va acabar convertint la seva vida en una angoixa constant.
Violència sexual i humiliació
Part del relat de l’Eva són els episodis de violència sexual que assegura haver patit durant anys. “La meva parella em violava cada vegada que volia”. Ell, explica, es justificava amb frases com aquesta: “Un home, si té a casa el que necessita, no anirà a buscar-ho fora”.
Hi havia nits en què, diu, ell l’agredia mentre dormia. “Només buscava la seva pròpia satisfacció i després es tornava a dormir”. Un dels episodis més greus, explica l’Eva, es va produir poc després de donar a llum al seu primer fill. “Em va violar i vaig haver d’anar a urgències”.
“Tot això que explico ha estat molt dolorós, però considero necessari donar-ho a conèixer perquè ningú hagi de viure situacions com aquestes en silenci”, remarca l’Eva.
Utilitzar el fill per fer mal: la violència vicària
L’Eva explica que la violència no només l’afectava a ella, sinó també al seu fill, a qui considera una de les principals víctimes del que han viscut. Recorda com els episodis de tensió i por eren tan constants que el noi va començar a patir crisis recurrents. En una de les situacions més crues, assegura que ell mateix li va suplicar marxar de casa. “Mama, anem-nos-en d’aquí, jo no puc més”, recorda entre llàgrimes l’Eva. Segons relata, qualsevol trobada fortuïta amb el pare li genera avui un bloqueig immediat.
“Quin és el meu punt feble? El meu fill. El seu pare mai no l’ha volgut, i sap que em pot fer mal atacant-lo a ell”.
Trencar el silenci per començar a viure
L’Eva assegura que se sent desprotegida per les institucions: “Per què hi ha tanta injustícia? No et donen suport amb res, ni amb la policia, ni el jutjat, ni amb res”. Recorda que, fins i tot quan va denunciar destrosses a casa seva, la resposta que va rebre la va deixar descol·locada: “Has vist moltes pel·lícules de policies, no?”, diu que li van etzibar. Resumeix aquesta sensació amb una pregunta que repeteix durant tota l’entrevista: “On està la justícia?”.
En el seu dia a dia, l’Eva descriu la seva vida com “supervivència pura i dura”. Ella i el seu fill continuen en tractament psicològic: “El meu fill està en tractament amb psicòleg, jo també, en tractament per nervis”. Viu pendent del dispositiu d’emergència i alerta de qualsevol moviment que pugui fer l’agressor: “Jo no sé on seria capaç d’arribar”, admet.
Tot i la sensació de solitud i desprotecció, l’Eva afirma que ha recuperat part de la força que durant anys sentia anul·lada, sobretot gràcies a la xarxa de suport més enllà de l’administració. Malgrat la por i el desgast acumulat, reivindica la determinació de continuar endavant. “És posar-hi nassos i tirar endavant. Tinc una persona vulnerable a càrrec meu i he de tirar endavant per ella”.
