La tònica general dels mitjans de comunicació a l’hora de parlar d’ERC és reproduir temps passats, quan s’estenien catifes i es colpejaven fins treure-les-hi tota la pols.
Faci el que faci aquest partit, ERC és rebentat per tothom: editorials, creadors d’opinió, periodistes, partits de l’oposició i el que és ja molt roï, per molt dels mateixos militants que -com autèntics massoquistes- es fuetegen per plaer. Uns exemples: entrevista d’en Carod amb ETA (s’hi van acarnissar els de fora i els del mateix partit). Qui qui va treure pit per defensar-lo per un acte moralment correcte i políticament valent? El tripartit o el govern d’Entesa pot agradar o no, però mai es pot dir que només motius de cadires o cotxes oficials han influït per formar-lo. No són molts els regidors d’ERC que formen governs municipals amb el tripartit i ningú els atribueix interessos estomacals? No va ser CIU qui va cridar primer al PSC per formar govern i es va quedar amb un pam de nas en refusar-lo el PSC? Hauria agradat algú haver estat segon plat? Qui va criticar a CIU pel pacte amb el PP? I qui ha retret mai al PSC el fet de votar al Parlament una cosa i el contrari al Congrés? Sense voler retallar la imprescindible llibertat d’expressió, crec que els mitjans de comunicació especialment els informàtius ( és vergonyós com s’assemblen alguns a programes com ”el tomate”´) haurien de vetllar perquè els que escriuen no fessin ús de l’argument “ad hominem”, desqualificant grollerament a la persona per desmuntar i negar els seus arguments. I a la meva gent, ara i sempre: “que hi hagi UNITAT en el que és essencial, LLIBERTAT en el que és dubtós i catalanisme i independentisme en TOT. NARCÍS CLAVELL (01/abr/08) Expresident i exconseller nacional d’ERC
