El Barça ha estat notícia grossa aquesta setmana. Ho va ser dissabte passat en el partit del clàssic. Ho va tornar a ser dimarts amb la derrota de la semifinal de la Champions. Però la gran notícia es va produir divendres. Una data que passarà a la història del club com el tancament d’una etapa gloriosa del que ha estat reconegut com el millor equip del món.
Un dia o un altre havia de ser. Pep Guardiola ha madurat llargament la seva decisió. Li ha costat decantar-se entre allò que li deia el cap i allò que probablement sentia en el cor. Però finalment haurà prevalgut la lògica del seu raonament mental i ha decidit posar punt i final a quatre anys com a entrenador del Barça. Quatre anys densos i tensos. Quatre anys meravellosos d’èxits esportius, però també de lideratge d’un entrenador que ha sabut construir un equip des dels fonaments i ha estat capaç de fer que el futbol sigui quelcom més que un joc de competició esportiva per convertir-lo també en mirall de valors, en espectacle de ritme, de precisió, d’eficiència, d’elegància. Guardiola ha estat més que un entrenador. Ha sabut introduir en el futbol de la màxima competició una gran dosi de rigor i alhora d’exigència sense renunciar mai a les bones formes. Guardiola ha esdevingut un referent del que pot ser un líder popular i estimat. Però en un terreny on s’hi juguen tants interessos i tants diners i tantes figures mediàtiques, mantenir sempre el to, les bones formes, el discurs mesurat i pedagògic, acaba probablement passant factura. En la roda de premsa del dimarts, després del partit del Chelsea, Guardiola va aparèixer estranyament relaxat, com si hagués arribat al final de la meta que s’havia fixat per poder-se desprendre de la feixuga càrrega d’entrenador del millor equip del món. És lògic i comprensible que en Pep s’hagi sentit primer exhaust i després alliberat. I és que el Pep està esgotat, no pas de capacitat tècnica o de talent sinó de la tensió continguda que comporta la competició i el joc de forces i de rivalitats que s’hi barregen en el futbol actual. I ha cregut que era el moment de dir prou. Fins aquí hem arribat. Amb honor, amb sintonia amb uns jugadors i amb una afició que fins i tot l’aplaudeix quan perd el partit més decisiu de la Champions, el Pep s’acomiada dient: ‘Gràcies jugadors, gràcies afició, gràcies Catalunya’. I és que ell també ha gaudit de quatre anys de glòria i de títols i esdevindrà per sempre més el referent d’una època, la més gran del Barça i d’una manera d’exercir el seu mestratge. No només el barcelonisme sinó el país li deu un homenatge amb el desig que un dia torni al Barça amb noves i potser més altes responsabilitats. Per tot plegat només ens resta de dir: Gràcies, Pep i a reveure!. JOSEP MARIA BALCELLS és periodista i exdiputat Columna publicada originalment el 29 d’abril de 2012
