Bé, Sra. Serafina, he complert la meva promesa d’explicar, “urbi et orbi” que heu guanyat, finalment, la batalla en defensa de casa vostra, una victòria que ha arribat just a temps que la poguéssiu assaborir una mica.
Quan vam visitar la Sra. Serafina per comunicar-li que per fi un tribunal – un tribunal autèntic, d’aquells que estan formats de persones saberudes i serioses – havia reconegut el seu dret, natural, a viure a casa seva fins que es morís, la vam trobar asseguda i absent però amb la mirada inquieta (una mica com de cadernera engabiada). La Serafina no ens esperava perquè, de fet, mai no esperava ningú des que un dia de gener es va ferir i la van ingressar a la Mútua, sense demanar-li el parer perquè no podia donar-lo. -Sra. Serafina, que ens coneix? La Sra. Serafina, tan entrada en anys, tan ferida, tan absent i tan sola, no coneixia ningú, coneixia tothom i reconeixia algú, de tant en tant. La Sra. Serafina, envoltada de desconeguts i incapaç de parlar i, segons deien, d’entendre (afasia global en diuen) mirava el televisor sense veure’l, respirava com si no hi fos (com d’inercia, vaja) i palplantada a la cadira de rodes semblava encara més prima i encara més corsacada que quan la vaig veure unes setmanes abans damunt el llit de l’hospital i em va semblar un esbós de quatre línies del que havia estat, només un apunt en blanc i negre d’una vida que començava a esvair-se. ¡Pobre Serafina, ella tan lluitadora i tan independent! -Serafina, apreti’m dues vegades la mà si m’entén. I aleshores ho va fer. Dues vegades. Amb força, potser amb les últimes reserves de força que conservava. M’apretava amb la mà freda tot i l’escalfor exagerada de la sala; amb una mà nerviosa tot i la seva indiferència gairebé vegetal; amb una mà que em va semblar, per uns moments, desesperada i gens disposada a deixar-me anar. Em va semblar, per uns moments, que la Serafina em demanava ajuda. – Serafina, ja ha arribat la sentència de l’Audiència i li reconeix el dret a viure a casa seva per sempre: ningú ja mai no la podrà fer fora. La Serafina havia lluitat una pila d’anys pel seu dret a viure a la casa que havia compartit amb la germana que l’havia obligat a viure al jardí; a la casa sense aigua i sense llum però on havia après a dormir sota les estrelles estiu i hivern; a la casa que algú havia hipotecat, algú havia subhastat i algú li havia pres amb totes les de la llei. -Serafina, ha guanyat! I aleshores, sense deixar de mirar el televisor que no veia, els ulls se li van omplir de llàgrimes. I aleshores, amb els ulls plens de llàgrimes, va tombar el cap i ens va mirar, mentre m’estrenyia la mà encara amb més força i intentava, per primer cop, articular alguna paraula. Però la Serafina, impotent, va renunciar a parlar i, esgotada per l’esforç de l’intent, va celebrar la victòria de l’única manera que era capaç a aquelles alçades de la seva vida: estrenyent amb força la mà d’algú que la visitava massa de tant en tant, i amb una mirada plena de dolçor cap a una advocada excel·lent que havia aconseguit el miracle: el miracle d’una sentència inesperada i el miracle de les llàgrimes d’una Serafina que no parlava, que no escoltava i que no es movia des de feia un grapat de mesos. El miracle, com tantes vegades, l’havia fet la il·lusió; la il·lusió de tornar a casa seva, amb els seus gats i els seus tresors de Diògenes; la il·lusió de tornar al seu viure de sempre, aquell que havia escollit (potser quan la vida ja li havia substret qualsevol altra possible) i que nosaltres veiem com un malviure impropi d’una persona plenament capaç. I potser la Serafina no era plenament capaç del tot. Però, ¿qui hi ha plenament capaç del tot si no té l’ajut i l’escalf d’algú altre? La Serafina ens ha deixat pocs dies després de sortir de l’hospital i d’ingressar en una residència, que havia de ser definitiva i que havia de ser una millora per a ella perquè li havia de permetre viure al seu estimat Valldoreix. Però potser la Serafina, que s’havia resignat a mesos d’afasia global en un centre sanitari desconegut, no va voler suportar una residència molt més amable, molt més acollidora i molt més propera a casa seva, en adonar-se que l’estada seria definitiva i que mai més no veuria el seu jardí, els seus gats (que l’escalfaven al pic de l’hivern) i els seus tresors de Diògenes. Ens heu deixat, Sra. Serafina, com tants i tantes ens deixen avui: amb poc ressò, escassa o nul·la assistència a l’enterrament i una memòria fràgil d’una vida que, com totes les vides, serà per sempre irrepetible i insubstituïble encara que ara ens sembli del tot anònima (gairebé accessòria, diríem). Ara que us ha arribat l’hora de tancar caixa i passar els comptes definitius, ben segur que tindreu (com tots) molt a justificar i poc encert (com tots) en la defensa pròpia. Permeteu-me, doncs, que en tràmit d’al·legacions davant Sa Senyoria prengui la vostra representació – i la de tants i tantes altres que han de pleitejar de pobres – i amb la vènia del Tribunal declari, tan alt i tan fort com pugui, que la Serafina Cruz i Blas va viure com la vida li ho va permetre, es va equivocar força, va actuar molt sovint amb culpa greu o amb negligència inexcusable, però, al capdavall i malgrat tot, va aportar a aquest nostre Món que tant peregrina, el seu granet de caritat ben entesa i la seva existència única. I en defensa de les meves al·legacions proposo el testimoni d’una vintena de gats. Senyora Serafina, ara només us cal esperar la sentència definitiva a la vostra definitiva apel·lació. Nosaltres, benvolguda amiga, que no som ningú per jutjar-vos, us recordem i esperem, amb vós, la clemència que, massa sovint, no vau trobar aquí baix. Descansi en pau. Sant Cugat del Vallès, 21 de novembre de 2008. X.B.M. (columna publicada el 27/11/08)
