Sense adonar-nos, la vigilància electrònica va amerant a les nostres vides. Hi ha videocàmeres per tot arreu, a l’estació de tren, als vagons, als caixers automàtics… Radars a les carreteres que poden controlar a la mil·lèsima qualsevol infracció.
En rebre a casa la notificació, la sensació d’impotència es molt gran. Resignació. Tot canvia quan qui posa la sanció es un policia. Ara em podré explicar, ara el podré fer partícep de la meva situació, de la meva necessitat, de la meva involuntarietat, del meu mal moment… Trobar una persona a qui justificar les nostres francesilles ens dona tranquil·litat. Però quan el policia es un autòmat, que no escolta, no atén, que es limita a escriure el fet sancionable, mentrestant s’esgrimeixen els argument exculpadors, la alegria d’ensopegar amb un humà es transforma en ràbia. El Policia ha de conèixer les Lleis, naturalment, però dins les seves funcions està la d’escoltar els arguments del ciutadà i aplicar-les sancions segons el seu criteri. No val l’argument del recurs. Cal mullar-se més. Cal tenir autoritat i capacitat de judici i d’execució. Solament amb aquesta actitud la Policia Local i Autonòmica poden tenir l’admiració dels ciutadans, sinó… que instal·lin robots PASQUAL D’OSSÓ Extinent d’alcalde de CiU
