A davant de l’Auditori hi ha una plaça amb un mobiliari urbà que és una temptació per fer acrobàcies amb la bicicleta o el patinet.
Tanmateix, en una de les faroles d’aquest espai hi penja un rètol oficial on s’hi pot llegir que l’espai públic és de tots. Aquesta frase tan grandiloqüent i falsa va acompanyada d’uns dibuixos de joves fent pintades, de ciclistes que molesten a les senyores que porten cotxets de bebès i de futbolistes que emprenyen els avis que creuen hipotèticament la plaça vers ves a saber quin lloc. A la plaça d’Octavià hi ha un rètol semblant, potser més elegant, que permet el joc de pilota, si no molesta els vianants. Aquests dos cartells no fan res més que qüestionar l’afirmació que contenen. És a dir, si l’espai públic és de tots, com és que hi ha una autoritat que decideix què és el que està prohibit de fer-hi? Qui decideix què s’hi pot fer i què no? Les autoritats, legítimes representants de la voluntat popular, o els ciutadans que en fan ús i així van decidint dia a dia què s’hi fa i què no s’hi fa? Tot plegat posa de manifest que l’espai públic és una quimera, una ficció útil, com la democràcia. Creiem que hi vivim i que l’utilitzem i que li donem forma, però en realitat el que fem és adaptar-nos a un àmbit fortament regulat i codificat en el qual pot aparèixer en qualsevol moment l’autoritat competent per recordar-nos que, efectivament, l’espai públic és de tots, o sigui, de ningú. DANIEL GAMPER (01/abr/08) Filòsof
