A propòsit del que nacionalment estem experimentant aquestes setmanes, em plantejo quatre casos més o menys verídics i faig una reflexió. Cas 1: La regió del Quebec va fer un referèndum per la independència i el resultat fou 49% No i 51% Sí. – Reacció: Canadà i Quebec respecten els resultats i tothom veu clar que no es faci una altra consulta fins que hagin passat un mínim de 10 anys.
Cas 2: El president d’una nació europea sense estat (Escòcia) vol organitzar un referèndum per l’autodeterminació. – Reacció: els partits escocesos i anglesos fan campanya en funció de si estan a favor o en contra. Cas 3: Un poblet del Maresme munta una consulta popular per veure si els seus habitants estan a favor de la independència del seu país o no (tot i no ser del seu àmbit competencial). – Reacció: l’Advocat de l’Estat intenta impedir-ho i el govern d’Espanya encapçala les iniciatives per aturar la consulta. Cas 4 (hipòtesi): La majoria nacionalista del Parlament de Catalunya aprova fer un referèndum per la independència de Catalunya i la incorporació a la Unió Europea. – Reacció: TVE1, TV2, A3, Tele5, Sexta, Cuatro… fan una campanya de desprestigi i por. El Gobierno de España prohibeix la consulta. El Constitucional bla, bla, bla… I l’exèrcit prepara els tancs tal com autoritza la mateixa Constitució. No se per què, però em fa l’efecte que, en el nostre cas, la reacció seria més semblant a la que es dóna davant les reivindicacions nacionals del Sàhara, del Tibet, o d’Eritrea que no pas a una democràcia occidental. No hi ha cap intenció de respectar la voluntat del poble de Catalunya. Seran capaços de tombar un estatut aprovat en referèndum i quedar-se tan amples. Volen deslegitimar-nos. Res de nou sota el sol. Anys i anys de retallades, ara l’estatut, ahir el finançament, abans els recursos, Loapas, boicots, polacs, incomprensions, invasió de competències i peixets al cove. Amb 30 anys de Constitució, ara veiem que qualsevol canvi serà a pitjor. Per Catalunya l’èxit seria poder fer un referèndum. Tant se val el resultat. Nosaltres, com Quebec, respectarem el resultat. Però podríem exercir el nostre lliure albir nacional. O es que potser estem predestinats a estar lligats per sempre més a Espanya, sense ni tan sols opinar? A mi em sembla raonable i possible que allò que es va unir per una guerra el 1.714 es pugui separar per unes urnes. Ja voldríem que ens passés com a aquell de l’acudit que li agrada jugar al pòquer i perdre. ‘I guanyar?’ li pregunten. “Guanyar ha de ser l’hòstia”. Volem jugar la partida. MARC MONELLS CIU
