Neus Sotomayor fa més de dues dècades que està implicada a la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) i n’és la presidenta des de fa quatre. L’activista parla amb convicció de la importància de l’educació com a eina clau per a la construcció de la pau. En aquesta entrevista, repassa l’evolució de la Unipau, la seva preocupació per l’auge de discursos d’odi i l’apatia creixent entre la joventut. Amb el llegat de figures com Arcadi Oliveres molt present, defensa un activisme coherent, malgrat la duresa del context global actual.
Quants anys fa que formes part de la Universitat Internacional de la Pau?
Crec que uns 24 o 25 anys. Abans havia anat a alguna sessió com a oient, però realment em vaig començar a implicar activament a la Unipau entre el 1999 i el 2000. M’hi va portar, com a molta gent, escoltar l’Arcadi Oliveres. La primera vegada que el vaig sentir no va ser a la Unipau, però recordo la primera xerrada en què el vaig escoltar i parlava de la necessitat d’estar informats per poder actuar. A partir d’aquí em vaig començar a apropar més en aquest sector de la pau, que ja m’interessava.
I amb aquesta implicació ja farà quatre anys que n’ets la presidenta. Has pensat en el teu relleu?
Home, sí que penso en un relleu, no perquè estigui cansada, però penso que els de la meva generació hem de començar a fer un pas enrere. No perquè ja no ens interessi, ni de bon tros, sinó perquè hi ha gent més jove que té capacitat per tirar endavant l’entitat.
Així doncs, hi ha gent jove a l’entitat?
Hi ha moltes entitats on no hi ha relleu, però no és el nostre cas. Ens agradaria, sobretot, que a la participació dels cursos i de les activitats que fem hi hagués més gent jove. Però a l’entitat, tant a l’equip tècnic, com en el grup de treball com en el patronat, hem incorporat gent jove implicada i activista amb moltes ganes.
Ha canviat la missió de la Unipau al llarg d’aquests més de 40 anys?
Crec que l’essència sempre és la mateixa perquè al final, el que fem al Unipau és treballar per l’educació per la pau. Sí que és veritat que vam començar només amb un curs d’estiu adreçat a persones adultes i ara, des de fa uns 15 anys o una mica més, vam decidir que era necessari treballar amb els joves, sobretot infants i adolescents. Vàrem incorporar tot un programa amb els instituts que s’ha anat ampliant i creixent. Ara ja no només estem a Sant Cugat, sinó que també estem a Rubí, a Cerdanyola, a Sant Quirze…
Parlant d’aquesta pedagogia de la cultura de la pau entre els joves, creus que l’educació és clau en la prevenció de conflictes i en la construcció de la pau?
Crec que l’educació és la clau de tot, entendre el respecte a l’altre, el respecte als drets humans, a la no discriminació, a l’educació per combatre els estereotips, els discursos d’odi, tot això és molt necessari i s’ha d’educar des de molt joves per incorporar-ho bé. Sobretot, s’ha d’educar d’una manera socioafectiva, d’una manera en què entenguem que tot això ens interpel·la, que la pau no es construeix només des dels estats, sinó que la construïm tots, a poc a poc, amb les nostres actituds.
Et preocupa aquest auge de moviments polítics que estan en contra de polítiques com la de l’acollida de refugiats o que ho posen difícil a les persones que es volen empadronar?
Sí que em preocupa. També em preocupen els discursos LGTB-fòbics, per exemple, o en contra del diferent. Al final són gent que només ens volen blancs i benestants. Que en molts municipis de Catalunya s’estigui parlant de negar l’empadronament em sembla molt injust i un atemptat contra la dignitat humana. No entenc com això pot estar passant, la veritat.
Et preocupa que cada vegada hi hagi més joves sumant-se a aquests discursos?
Sí, també. Em preocupa que hi hagi joves fent apologia del franquisme sense saber què és pràcticament, perquè ni l’han viscut i segurament no l’han estudiat. Ho diuen perquè sí, perquè està de moda. Això em preocupa molt i crec que només es combat amb educació. Per això crec que és molt important la feina de la Unipau i per això crec que hem d’insistir, per lluitar en contra de l’hegemonia d’aquests discursos.
Li dones algun tipus d’explicació de per què està passant això entre els joves?
Crec que hi ha interessos que fan que els mitjans de comunicació, o altres maneres de difondre discursos com serien les xarxes socials, fan que aquestes proclames vagin calant de tal manera que, fins i tot, es posin de moda. No pot ser que el genocidi que està perpetrant el govern d’Israel contra Palestina no sigui condemnable o que no se li doni importància. Això és perquè hi ha discursos que interessa que prosperin així.
I la desafecció dels joves amb el seu futur o les oportunitats, creus que també pot anar per aquí?
Els joves, fàcil no ho tenen, sobretot ara mateix amb el problema de l’habitatge. És un tema molt desesperançador. Entre els sous precaris i els preus dels pisos, això fa que vegin el futur molt malament, que pensin que tot està malament, que els governs ho fan malament… I llavors acaben amb una actitud nihilista de ”només he de pensar en mi i intentar sobreviure”.
M’agradaria parlar ara de la teva faceta com a activista. Quin paper juga l’activisme en la teva vida personal i professional? Es pot ser activista les 24 hores del dia?
És difícil, però també és una manera de viure. Al llarg de la meva vida he donat importància a aquelles coses que creia que valien la pena, per exemple, vaig treballar molts anys en una cooperativa i ho feia perquè també responia a la meva manera d’entendre una economia més justa, més social, més com pensava que havia de ser. També intento aplicar a la meva vida tot allò que predico, com el respecte a l’altre o una manera pacífica de resoldre els conflictes, tot i que tinc bastant caràcter i no sempre una aconsegueix viure així. Però és clar, no pot ser que un digui que és activista de set a vuit de la tarda. Com deia l’Arcadi Oliveres, ”hem de ser activistes, hem de tenir-ho sempre al cap, hem de lluitar sempre”. No cal que siguem intransigents amb nosaltres mateixos, però sí una mica coherents.
Com a activista vinculada a una entitat que treballa per la pau i la pedagogia de la pau, costa mantenir la motivació per l’activisme davant d’un món ple de conflictes, guerres i notícies negatives?
Gandhi deia ”no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí”. I sí que costa no desmoralitzar-se, però suposo que com et pot costar a tu. De vegades estàs llegint les notícies, sobretot quan hi ha dies especialment horribles, i t’agafen ganes d’agafar-ho tot i marxar, però no és possible perquè tots som responsables del que passa al món.
