Tot just començo a entendre i a percebre què hi ha darrere del nostre llegat cultural, del nostre patrimoni compartit.
I tot just m’adono també de la immensa cura i urgència amb què cal tractar-lo si se’n vol conservar alguna part. Però, ¿què són les pedres dels edificis històrics per a nosaltres? Què ens aporten de bo? De ben segur que molts – masses – s’ho qüestionen. I uns altres pocs deixen la pell en l’intent per a salvaguardar-lo i evitar-ne l’enderroc. I per què? Quin sentit pot tenir aquesta mania ridícula de presentar informes i paperassa a favor d’una casa vella i ruïnosa, si els temps han canviat, …si ja no som els que érem? Jo crec que el perquè rau simplement en una estricta raó de respecte. Respecte vers els que ens han precedit i han deixat una casa al bell mig de la vila original com a testimoni del que van ser. Respecte vers aquells que la construïren amb el seu esforç, i els temps en què van viure-la. Respecte vers les generacions que vindran i que malgrat la sequera, la desertització, i el capitalisme ferotge potser voldran – qui sap – conèixer i entendre els seus orígens. Respecte, al cap i a la fi, per aquells que respecten i saben estimar el patrimoni. Respecte vers l’ésser humà i la seva petjada en el temps. Els carreus del monestir ens parlen de tantes històries com vides hi caben al Sant Cugat actual. Dues cases del segle XVI, Cal Rifé i Ca l’Arús (enderrocades fa uns mesos pel poder especulatiu d’uns quants, i pel silenci d’uns altres) han emmudit per sempre, sota la nostra mirada còmplice. Perquè la runa és ja una runa per sempre i emmudeix amb un silenci absolut. S’esvaeixen les cares, els rostres d’aquells que habitaren les cases del carrer Sant Domènec de fa cinc segles. I d’aquesta manera, es dilueixen passat i respecte entre les runes. HELENA MINUESA (12/feb/08) Llicenciada en Humanitats
