El grup de santcugatencs que divendres va marxar de la ciutat amb dues furgonetes carregades de material per a Ucraïna ja ha tornat, i ho ha fet amb tres famílies ucraïneses que han fugit del seu país. Sílvia Solanellas, una de les impulsores de la iniciativa junt amb la seva filla, explica a Cugat Mèdia com ha sigut aquest viatge de quatre dies i reflexiona en veu alta sobre el concepte de solidaritat. Admet que l’onada d’ajuda cap al poble ucraïnès que hi ha a tota Europa es deu a que “els veiem com nosaltres”, i ha tornat amb la sensació que “podria haver passat a Sant Cugat”.
Tot va sorgir quan Sílvia Solanellas i la seva filla, Laia Riera, estaven veient les notícies i se’ls va encongir el cor i van decidir posar el seu gra de sorra per ajudar les víctimes de la guerra. Van sumar alguns amics a la iniciativa -la regidora de l’Ajuntament Núria Fernández (Junts), Pau Fernàndez, Jaume Ibars, Àngels Vidal i Pere Canadell- i es van posar en marxa. Durant uns dies van estar recollint material de tot tipus amb l’ajuda de l’associació ucraïnesa de Sant Cugat, i quan van tenir les dues furgonetes ben carregades -una d’elles cedida de franc per l’empresa Moventia- van marxar cap a la frontera entre Hongria i Ucraïna. A Zahony van passar la frontera, van descarregar tot el material que duien, i van anar cap a Budapest, on havien quedat que hi recollirien a dues famílies, una dona amb dos fills adolescents i la seva tieta que havien arribat de Kíiv en tren, i uns cosins seus -un pare, una mare i tres fills menors de cinc anys- que havien creuat el país en cotxe des de Kharkov. “Aquesta família havia estat uns dies amagada en un soterrani amb ratolins fins que van poder escapar-se”, recorda Solanellas. Com que tenien encara tres places lliures entre les dues furgonetes de tornada, van anar fins a l’estació de Budapest i van preguntar. Un jove hongarès, Andras, que feia dies que estava ajudant les persones que arribaven en tren fugint d’Ucraïna i ja no sabien on anar, els va posar en contacte amb una dona i dos adolescents de Kíiv que havien d’anar fins a València i no sabien com. Els van carregar al cotxe i aquest dimarts de matinada han arribat a Sant Cugat. Abans han fet parada a un poble de Girona a deixar les dues primeres famílies, ja que ja havien pactat amb una associació de la zona es faria càrrec d’ells. L’altra, aquest dimarts han agafat un tren a l’estació de Sant en direcció a València on els espera també gent per acollir-los. Preguntada sobre els consells que donen les ONG i les administracions de no fer aquest tipus de viatges i fer donacions econòmiques, Solanellas respon: “Com a societat ens hem de plantejar què coi estem fent, hauríem de ser més oberts i col·laborar amb els altres i si ens trobéssim en aquesta situació ens agradaria sentir que fins que tinguem la traçabilitat ningú reculli gent? Això és un dilema moral i ètic”. I respecte al fet que ara a Europa hi hagi aquesta onada solidària que en altres drames de refugiats de guerres d’altres països no ha existit igual, admet que sí, que cal fer autocrítica com a societat i que potser aquesta guerra serveix per a les que vinguin després. Tot i així, reconeix que “els hem vist molt propers, i quan estàs allà t’adones que podia haver passat a Sant Cugat i a qualsevol altre lloc, hi ha el mateix tipus de cases, mateix tipus de botigues, hi ha un Zara, compren als mateixos centres comercials… I la gent s’està morint allà”. “Volem tornar-hi, tot i que no sé quan serà. Però hi hem d’anar de la manera de més ordenada possible i esperarem que l’ajuntament i la generalitat ordeni una mica tota la solidaritat. Però mentrestant els ciutadans i les ciutadanes no ens podem quedar aturats. No podem acostumar-nos a veure per la tele com bombardegen les cases…”, conclou.
Silvia Solanellas
Silvia Solanellas
