Unes quantes generacions han passat ja per Cal Prat, aquesta bonica casa al centre neuràlgic de la vila, que sembla conservar encara un esperit de poble amb anhels d’esdevenir ciutat.
Era 1900 quan s’aixecaven les seves parets i el seu tapial, ara esbiaixat pel pes dels anys que tot ho estronca. Hi ha goteres a la casa, i massa coses que s’esfondren, poc a poc, i sense treva. Per això cal buscar un nou lloc per vendre uniformes. De ben petita, recordo, la meva mare m’hi duia a emprovar-me la bata nova que estrenaria a escola. Jo em distreia amb els quadres grocs, verds, vermells i blancs, que anaven variant a mesura que em feia gran i passaven els cursos. I com jo, tots els meus companys tenien una cita obligada, a principis de setembre, amb la Casa Prat i l’uniforme que ens hauria de vestir. No és que jo fos una fanàtica de les coses uniformades, no gens… però la visita a aquella casa sí que afegia un toc especial al retorn a l’escola, al retorn a la novetat que era habitual i coneguda alhora. I ara llegeixo a la premsa que la Casa Prat es trasllada al carrer Santiago Rusiñol, en un edifici més funcional, més cèntric, més modern,..i sense goteres. Com tot a Sant Cugat. Com la pastisseria Alegret que va cedir lloc a una joieria de disseny, més neutre, més global. Tot sembla cedir lloc a aparadors sense essència, més comuns i estandaritzats arreu. Jo voldria imaginar que el carrer de Sant Domènec seguirà reservant una parcel·la per a l’emblemàtica Casa Prat. Un indret amb essència encara senyorial, malgrat les seves parets denotin el cansament dels anys. Voldria creure que no acabarà obligada a la runa, com esdevingué a Cal Rifé i Ca l’Arús, en el mateix carrer, metres enllà. Voldria creure que no tot el que és passat és fugisser i caduc. I que no només el que és nou de trinca ha de tenir valor. Almenys això és el que ens ensenyaven a l’escola. I ara, quin futur li espera a la Casa Prat? HELENA MINUESA (24/07/08) Humanista
