Avui dia tenim molts problemes, com les hipoteques, els lloguers, la precarietat laboral, la inflació, etc. Però a aquestes dificultats s’hi suma un deute no adquirit per les nostres generacions ni per les nostres decisions directes, que és el deute climàtic. Els efectes de la calor, sequeres extremes i inundacions són conseqüències de no entendre la natura en els últims vuitanta anys. Són un deute que ja estem pagant amb les nostres vides.
Juny de 2025 ha estat el mes de juny més calorós mai registrat a Catalunya des que existeixen dades oficials. La temperatura mitjana a Catalunya es va situar 4 °C per sobre de la mitjana del període 1991-2020 i va desbancar l’anterior rècord de juny de 2003.
Màximes absolutes: Es va arribar als 42,9 °C a Vinebre (Tarragona) i als 40,9 °C a Cabanes (Alt Empordà), i es van superar rècords històrics en diverses localitats.
Barcelona: L’Observatori Fabra va registrar 37,9 °C, la temperatura més alta mai mesurada a la ciutat en un mes de juny des de 1914, i es van viure fins a dotze nits consecutives amb mínimes superiors a 25 °C, un rècord absolut Segons diversos mitjans.
També va haver-hi persistència de la calor. No només es van batre rècords puntuals, sinó que la calor va ser constant durant tot el mes, cosa que va agreujar els seus efectes sobre la població i el medi ambient.
Sant Cugat també va viure rècords amb pics poc freqüents en els últims vint-i-dos anys, només el 2019, 2005 i 2003 en vam veure de semblants.
El mes de juny de 2025 ha estat el més càlid de la història de Catalunya, tant per les temperatures màximes com per la persistència i la intensitat de l’onada de calor, ja que s’han superat àmpliament tots els registres anteriors.
S’han acabat els estius tal com els coneixem. Ara serem dependents de les gorres i dels blocadors solars, fins i tot de paralitzar la producció i els treballs a les hores amb pics de calor. Hem de ser conscients que cada any que no actuem ens allunyem més de viure el clima com el recordem.
Per això no hem d’oblidar que la calor que patim avui és el rebut climàtic del deute que altres ens van deixar i que ara hem de pagar.
Hem de reconèixer que a les nostres institucions falten polítics realment preparats per afrontar els problemes actuals. A més, continuen sense resoldre qüestions tradicionals en què es consideren experts, com la corrupció, l’accés a l’habitatge o la desocupació, especialment entre els menors de quaranta anys. Per tot això, és imprescindible una renovació de la classe política: necessitem persones que comprenguin els desafiaments quotidians i estiguin compromeses amb els problemes del futur. No es tracta només d’abordar l’atur o el canvi climàtic avui, sinó de dissenyar estratègies a llarg termini per als pròxims trenta anys, allunyant-nos de la ja acostumada falta d’empatia i la improvisació que predominen en l’actualitat.
Dimitri Defranc és el coordinador de PACMA Sant Cugat
