Ha mort als 76 anys Max Cahner, editor, polític, geògraf i historiador de la literatura catalana. Tot i que vaig ser alumne seu a la UB, no en conservo un especial record com a mestre. Vull dir que considero més mestres -en el sentit pedagògic del terme- en Joan Solà, en Joan Triadú o en Martí de Riquer, per citar tres grans acadèmics desapareguts aquests darrers anys.
D’en Cahner, què en queda per al record i què per a l’oblit, doncs? La seva importància la busco en altres àmbits i resulta que a penes es pot exagerar: resumint, el 1959 Cahner va impulsar una nova i decisiva etapa de la revista Serra d’Or; poc després, fundava Edicions 62 amb Ramon Bastardes; el 1972 va fundar Curial Edicions Catalanes; també va ser l’home clau per la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana (que tots recordarem) i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Corominas (que alguns tindran present). Per si fos poc, va presidir la Universitat Catalana d’Estiu de Prada en dues etapes. Entretant havia tingut temps, amb Albert Manent, de rellançar la Revista de Catalunya.La seva figura augmenta com a primer conseller de Cultura del Govern Pujo. Entre el 1980 i el 1984, en un moment políticament delicat, Cahner va reconstruir les infraestructures culturals catalanes, silenciades durant quaranta anys, i en va crear de noves. Exemples? L’Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca, els projectes del Teatre Nacional i l’Auditori, la Llei de Normalització Lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio; també va impulsar la creació de biblioteques, la renovació de museus i la restauració de monuments, a més de promoure exposicions històriques. En veure la llista dels seus mèrits, és clar que ha estat un home clau de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX i que mereix un espai en el record. Discret i humil, entusiasta quan tocava temes de país (de llibres a geografia, d’Ausiàs March a Joan Coromines), sempre vestit amb traju blau marí i corbata a joc, Cahner era un home amb la visió clara d’un projecte de país -de cultura. Cosa que, si em permeten, es troba a faltar en els dirigents culturals del darrer parell de decennis, presoners de la cosa políticament correcta. Max Cahner tenia un fi sentit de l’humor, més optimista que irònic, que li permetia mirar endavant. Quan se li demanava pels pactes que havia hagut de fer amb Madrid en un context pràcticament franquista, per exemple, deia que els madrilenys se sentien tan culpables que li deien que sí a tot. L’humor com a signe d’intel·ligència. I un dubte: en aquests mesos en què la idea catalanista està en auge, com devia viure el procés sobiranista, ell? Gaudint, sens dubte. Ja m’he referit a la seva participació a la UCE: Cahner solia definir la Catalunya Nord com un ‘territori neutral’ per als catalans d’arreu, i li atorgava una gran importància. Com a conseller, es fa afanyar a crear vincles amb el País Valencià i Mallorca, ja que defensava la idea d’uns Països Catalans sense amputar. Per a l’oblit queden la resta de les seves fetes i vivències: com va enfrontar-se a Josep M. Flotats i va dimitir del projecte del Teatre Nacional; com, desencantat pel poc nacionalisme de la formació, es va donar de baixa de CDC; com va refundar Acció Catalana, i com aquesta es va acabar integrant a Esquerra Republicana de Catalunya; o d’altres detalls com el del seu nom mateix, que tant crida l’atenció: Cahner va néixer a Renània en una família jueva d’origen alemany, que per part de pare s’havia establert a Catalunya el 1890; la mare, en canvi, provenia del madrileny barri de Lavapiés. I naturalment ens queda la seva etapa com a docent a la UB, a la que m’he referit al començament, que ara veig com un privilegi. Sobre aquest últim aspecte, un comentari: el 1992, Max Cahner em va atropellar amb el seu Mercedes quan provava de sortir de l’aparcament de la facultat de lletres -per sort sense conseqüències. Ara, l’ensurt me’l va donar igualment. Com deia, coses per al record i coses per a l’oblit.
JORDI VAN CAMPEN
és director de Sprint Idiomes Home sense gat
