La sequera continuada comença a disparar totes les alarmes en veure com disminueixen les reserves d’aigua. No res, però, que no hagi passat abans moltes vegades.
És clar que en altres èpoques en què es confiava més en el providencialisme que en el govern, la rogativa solia ser la gran solució. A Sant Cugat la gran advocadessa de la pluja era Santa Fe. Quan no queia la pluja esperada, una comissió de pagesos s’encaminava al monestir per demanar autorització de fer pregueres. Els monjos, que vivien de les parts de collita que cobraven, estaven tant interessats com els altres i donaven totes les facilitats. El procediment tenia un transfons de màgia, com si el ritual de la preceptiva novena obligués a la santa a obrir les aixetes del cel. Curiosament solia funcionar, tot i que a voltes es veu que la màrtir estava distreta i no s’enterava. Llavors, calia prendre la caixa de les seves relíquies i, en processó penitent, es donava un tomb pels camps, com els ossos de l’arqueta poguessin veure per ells mateixos la manca d’aigua i, entendrits, manessin descarregar la pluja. Alguns anys, n’hi ha constància escrita, ni això servia. En aquestes excepcionals ocasions, es prenien mesures extraordinàries. Set homes de la vila, durant set setmanes, anaven a peu a Montserrat, on lliuraven una almoina de set sous després de besar el peu a la Moreneta. Indefectiblement, després plovia. Ben mirat, entre una cosa i l’altra havien passat més de tres mesos i ha de ser per molt que després de tan temps no caigui una gotellada. La veritat és que ara som molts més i gastem molta més aigua. Potser si que al final, si no es prenen mesures d’una vegada, ens haurem de tornar a encomanar a la Marededéu de Montserrat, com ja ha suggerit un polític, agnòstic i d’esquerres. DOMÈNEC MIQUEL President de la Fundació St. Cugat i membre del Grup Estudis Locals
